A AINA s’aprèn a estimar

Uns nuvis residents a Andorra amb partides de baptisme argentines truquen a AINA per fer les converses rituals prematrimonials. La casa els causa una emoció gegant. Encuriosits, pregunten: “Què s’ensenya en aquesta meravellosa escola?”. No és una escola, els explico. És una casa de colònies que acull els joves i els infants que volen aprendre a estimar. Els mostro la sala dels Pariatges. És la sala noble. Els monitors li’n diuen convivència. El professor José Bermúdez, de la Universitat d’Estiu i de Tardor d’Andorra ,discursejava a la sala de congressos de la capital de les Valls: “Compartir és innovar”. L’eix vertebral de les conferències és Humanitat i evolució de la vida. A AINA aprenem a estimar perquè els ainistes deixen enrere la inèrcia i l’immobilisme a la recerca de la llibertat interior. “Estimar és néixer de nou”, deia Jesús a Nicodem, que vivia una observança avorrida d’una religió convencional. L’amor ens allibera de la indiferència, de la modernitat buida i del materialisme seductor sense camí, sense veritat, sense vida. Aprenent a estimar fruitem l’alegria de viure, la mirada compassiva envers les persones, la creativitat. Prou ja de l’escepticisme que desmobilitza una part de l’extraordinària força social dels nostres conciutadans. Cal girar full. Cal alimentar la il·lusió de conviure, de compartir, de treballar en equip “per un món millor del que hem trobat”, com deia Baden Powell.

El cap de setmana, els dies 20, 21 i 22 de setembre, els joves monitors d’AINA tenen la primera classe de formació d’educadors en el lleure. El tema damunt la taula dels 43 nois i noies comensals és Aprenem a estimar ensenyant a estimar.

Els nuvis enamoradíssims em demanen il·lusionats que els faci deu cèntims del treball dels joves monitors. Em justifico pel meu mal castellà.

Aprenc a estimar quan m’aplico a acceptar les persones, fins i tot quan em deceben o em fan mal o quan em fan mal amb paraules o amb accions impensades.

Ensenyo els infants a estimar quan els demano que acullin els companys i companyes tal com són i no com ells voldrien que fossin. Em diuen que això és difícil, molt difícil. Els encoratjo. Els confio: “Jo n’estic aprenent”.

Resem: “Meritxell del silenci, ensenyeu-nos a escoltar”. El Pere d’Encamp, alumne del curs de monitors, afegeix: “Escolta activa”. Aprenem a estimar quan escoltem com ho fa la Mare de Déu de Meritxell amb la mirada. Quan escoltem també amb l’oïda, amb atenció i amb un somriure d’empatia.

No hi hauria muntanya sense grosses tarteres. Igualment, les lliçons sobre l’amor topa amb complicades barreres. Aprendre a estimar és descobrir l’angoixa disfressada, la solitud encoberta. És penetrar en el somriure fingit, l’alegria simulada, la vanaglòria exagerada.

Els nuvis han triat per a la celebració del sagrament del matrimoni l’Himne a l’Amor de sant Pau dedicat als cristians de Corint, capítol 13. Llegim junts: “El que estima tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. El que estima perdona”. El perdó foragita la tristesa i cura les ferides amb què la incomprensió i la insensibilitat han corferit l’ànima.

Aprenc a poc a poc a estimar perquè descobreixo estimant els valors que hi ha en els altres. Els valors enterrats per la falta de comprensió, d’afecte i acceptació i per les experiències de la vida.

Prego a la dolça Mare de tots, la meva Confident, que AINA sigui l’escola on s’aprèn a estimar com Ella ens estima. Un amor net i incondicional. El dia 8 de Setembre, Festa de Meritxell, des del santuari nacional ens unírem amb la comunitat de monjos i els pelegrins de Montserrat que festejaven el Mil·lenari de l’Estel que il·lumina la catalana terra. La lliçó per aprendre a estimar de la Moreneta és la pinya que duu a la mà.

La núvia Mari Sol, sorpresa, em demana: “Què li diu una pinya?”.

Agafo la pinya que tinc al Cau mossèn. L’observem: cada una de les seves parts està enganxada al centre en un punt comú. Cada una compleix la seva missió en el seu lloc i, totes plegades, fan la pinya que jo tinc a les mans i contemplo amb admiració. I em ve al pensament el món: una gran “pinya” formada per tots els homes i dones penjada en l’únic pi que existeix, el pi de l’Amor.

Gabi, tot compartint un tallat, pregunta: què serà aquesta casa quan vós no hi sigueu?

“Els 48 anys que hem viscut estimant ningú no ens els podrà prendre”, li dic amb un somriure i sense pensar-m’ho gens ni mica.