Vuitanta-cinc anys, la Meritxell m’espera al cim

L’amic Victor de Sabart em felicita l’aniversari la tarda del Jumelage Sabart, Meritxell i Fàtima. Em diu amb una abraçada: “Les plus belles années d’une vie sont celles que l’on n’a pas encore vécues”. En el viatge de tornada reflexiono sobre el missatge. El tradueixo lliurement: “Ramon, viu intensament el dia d’avui, com si haguessis de morir demà. I viu fent projectes com si no haguessis de morir mai”. La lliçó me l’ensenyà el meu pare quan sols faltaven tres mesos per al seu traspàs. A partir dels vuitanta anys, mormolava: “Sí que costa de morir...”. Però ell cada dia anava a obrir l’església romànica de Sant Joan de Caselles i a la tarda, a fer la partida de botifarra al cafè del poble. Moltes tardes, el Tonet, company de la partida, el portava fins a la llar de jubilats d’Encamp.

Vaig néixer al cor de la tardor. Els arbres plens de colors amb inefables matisos i les fulles mortes. De la Festa de Tots Sants a la Commemoració dels Fidels Difunts hi ha tretze dies de separació. No sé si vaig plorar. Bellcaire era en plena postguerra. Diuen que tots els nens i totes les nenes neixen plorant perquè veuen un món girat de cap per avall. Celebro l’aniversari a les vigílies de la Festa Magna, espai on em trobo amb companys de la meva quinta. Alguns són uns anys més joves que em recorden que els havia donat classes a l’IEBA o al CES a finals dels 60. Altres em passen al davant canviant el vuit per un nou. Uns i altres portem les cicatrius o tatuatges del franquisme per una banda i del Maig del 68 per l’altra.

Naixem on naixem, tots i totes portem una gran veritat esculpida al cos i a l’ànima: “Naixem per ser estimats i per estimar. Naixem per ser feliços”. Em pregunten: “Què serà d’AINA quan vós no hi sigueu?” La resposta és instintiva: “Els 48 anys que he viscut gràcies a AINA estimant els infants no me’ls podrà prendre ningú”.

Uns nuvis d’or que participaven en la Festa que cada tercer diumenge de juny celebrem a Meritxell per als nuvis d’or i de plata de l’any resaven: “Gràcies, Mare de Déu de Meritxell, per les tarteres que hem trobat i patit pel camí. Gràcies a elles som ara més feliços. Ens estimem més”.

L’equip del ministeri d’Afers Socials que organitza la Festa Magna del dimarts, 22 d’octubre, ha pujat a prendre un cafè a AINA i per preparar la missa que presidiran les autoritats nacionals i comunals.

Em demanen que prepari una lectura i les pregàries. No hi ha lectura més apropiada que l’Evangeli de Tots Sants: Les Benaurances. Les tradueixo lliurement per a tots i per a totes les amigues persones grans de la Festa Magna:

Feliços els ancians que estimem la motxilla pesant dels anys. Viurem amb serenor i joia els darrers anys de la vida.

Feliços els ancians contagiosos de somriures i de tendresa. Tindran sempre algú a la seva vora, els infants voldran seure a la seva falda i els adults els recordaran amb agraïment. Feliços els ancians que no es fan pesats recordant els temps passats com els millors temps que no tornaran. Tindran sempre persones que els faran preguntes i els escoltaran.

Feliços els ancians pacients, pacífics i pacificadors. Gaudiran de la pau del cel aquí a la terra. Feliços els ancians que no tenen por d’arribar al cim dels anys de la vida. Resaran amb el Càntic Espiritual de Joan Maragall: “Sia’m la mort una major naixença!”

Feliços els ancians que s’aturen a contemplar des del cussol del Casamanya de la vellesa el paisatge guanyat superant tota mena de pedregals. Sabran donar gràcies pel gran regal de la vida.

Feliços els ancians que conten acudits i sembren el bon humor al seu entorn. Coneixeran l’alegria de ser una gran persona gran.

Feliços els ancians que carreguen amb mirada confiada les limitacions i les febleses de l’edat. Gaudiran del fet de deixar-se estimar i del valor de la senzillesa.

Feliços i benaurats tots els ancians que, trobant-se sols i marginats, continuen estimant i donant pau, perquè Déu omplirà el seu cor d’amor diví.