El cementiri, espai paradisíac per meditar

No he fallat cap any el 30 d’octubre a la cita del cementiri de Bellcaire d’Urgell. Hi vaig a les vigílies de la solemnitat de Tots Sants i de la Commemoració dels germans difunts. Practico un miniretir espiritual. Medito sobre la mort per estimar encara més la vida. El dia de Tots Sants vaig a fer una pregària als cementiris de Soldeu, del Sant Serni de Canillo, de Mereig i de Prats. És una passejada molt emotiva pel dogma de la Comunió dels Sants. El silenci és ja pregària. Déu coneix els familiars i els amics que hi descansen. Déu Pare els estima. Déu els acull. I ells em mostren les petjades de camí que m’han deixat. No volen que m’esgarriï. Em diuen que em volen abraçar de bell nou.

Cementiri de Bellcaire. Primera estació davant el nínxol del padrí i de la padrina de la casa pairal: Jaume Rosell i Teresa Bosch. Em parlen de la “germana mort” en paraules de Sant Francesc d’Assis. Ells ompliren la meva infantesa de tendresa. La padrina m’ensenyà el Pare nostre. El resàvem cada nit junts. La primera carta de Sant Joan 3, 14 diu: “El qui no estima es queda en la mort”. Ells han passat a la vida plena i me la fan compartir regalant-me l’energia espiritual que necessito per continuar ascendint devers el cim. Els regalo l’estampa amb la imatge de la Mare de Déu de Meritxell amb les pregàries: “Meritxell del silenci, ensenyeu-me a escoltar. Meritxell de la muntanya, ensenyeu-me a admirar”.

Segona estació davant el nínxol del meu papa i de la meva mama: Jaume Rosell i Purificació Serra. Ploro, com Jesús plorà davant el sepulcre de Llàtzer. Em recorden que al paradís creat per Déu només hi havia l’arbre de la vida. No hi era l’arbre de la mort. La mort és contrària als designis del Creador. Els regalo una branqueta de gavernera. Els dec tot el que soc. Estaven profundament marcats per la guerra i la postguerra, anys de durs patiments. Tants i tan profunds, que no en volien parlar. Com Adam i Eva patiren la mort d’Abel a mans del germà Caín. El Papa Francesc exclamava des del balcó del Vaticà en l’audiència general del dijous 23 d’octubre: “Prou de morts a Ucraïna! Prou d’atacs a Palestina!” Els meus pares em parlen al cor: “Ara hem escalat els cims més alts de l’Amor. Ara vivim al cor infinit de Déu, perquè la mort ens ha portat a la Vida. No ploris.”

Dues senyores que netegen les làpides i posen flors als nínxols dels seus familiars em miren encuriosides. Em pregunten: “No ets el Ramon, el capellà de ca la Pura? Què fas per aquí baix?”

Els responc tímidament: “Medito”.

Sorpreses per la resposta, insisteixen: “Amb la natura que tens a Canillo, baixes a meditar al cementiri?”

Els somric: “Aquí medito parlant amb les persones més estimades de la meva vida.”

Xafarderes, em pregunten: “A qui portes aquest llantió i aquest full plastificat?”

Agraeixo la pregunta. Els miro als ulls: “A mossèn Josep Escolà.”

Amb un esclat de joia, em diuen: “A nosaltres, mossèn Josep ens va batejar”.

Em fa feliç compartir amb les bellcairenques la meditació:

“Mossèn Josep em va batejar el 24 de novembre de l’any 1939. Ens donà, a la meva germana Teresina i a mi, la primera comunió amb la meva germana Teresina el 18 d’abril de 1948. Si soc capellà és perquè mossèn Josep, el 3 de setembre de 1950, em portà al Seminari de la Seu d’Urgell. Deia: Ara ja puc morir tranquil perquè deixo un successor. Estimo molt mossèn Josep perquè em sosté davant les crítiques de no haver canviat de parròquia en 58 anys. Els mostro l’escrit que poso cada any a la seva làpida que il·lumino amb el llantió. Us el llegeixo perquè és història:

“8 de maig de 1915. El dijous dia 30, feu sa entrada en aquesta població el nou Sr. Rector d’aquest poble, mossèn Josep Escolà i Pascal, essent rebut en baixar de la tartana per l’Ajuntament, presidit pel Sr. Alcalde, secretari i Junta Administrativa, mossèn Francesc Sanuy; Caporal del Somatent Sr. Cardona i els mestres públic i privat i altres persones que volgueren associar-se a l’acte de benvinguda que en nom de tots li dirigí l’alcalde. L’acompanyaren fins a la casa rectoral, on tothom que hi passà en sortí encantat de la modèstia, la bondat i el fervor religiós amb què s’adreçà per primer cop a sos feligresos, prometent-se abundosos fruits espirituals que seran digna continuació dels realitzats pel Sr. Ecònom sortint, mossèn Ignasi Queralt i Sabater. En donar-li la benvinguda des d’aquesta plana, li desitgem ben coralment que l’èxit coroni sos lloables esforços, ja que així ho desitgem en bé espiritual i fins material de la població”.

Les bones dones m’ajudaren a col·locar a la làpida del nínxol de mossèn Josep l’escrit i el llantió. Ens donàrem la mà i resàrem junts el Pare nostre.

Mossèn Josep que tenia tant de geniüt com de bon cor, amb 51 anys de rector de Bellcaire, em digué a reveure: “...Ens cal donar-ne gràcies al bon Déu... Les llàgrimes i tot el que ens regalimen dels ulls de tant com ens colpeix el dol, ens reguin com rosada beneïda que ens faci veure en plena nit el sol”. (Mossèn Climent).