La Festa de la Tardor per sumar felicitat

No sé com agrair als 90 ainistes de la Festa de la Tardor que, amb els seus cants i jocs, m’espolsen la por que duc enganxada a la pell. La mainada vingué, el dia 31 d’octubre, al taller de catequesi disfressada de Halloween. Si no puc emmirallar-me en els ulls dels infants, sento tristesa. M’inquieto. Avui, els infants arriben amb unes cares disfressades fins al punt que no conec qui és un i qui és l’altre. Els gestos estranys que, tot jugant es fan, m’enganxen la por a l’ànima.

El Flavio em tranquil·litza. La nit de la vigília de Tots Sants és la nit de la por. Em conta que hi ha una parròquia a Andorra que ha creat el túnel del terror. És tan terrorífic que has de pagar per passar-lo. Dura dues nits. El passen molts nens i nenes.

Tinc por a la por! Em costa comprendre que calgui crear espectacles per provocar la por. Només cal obrir els ulls al nostre món per veure la por per tots els racons de la Terra. Em protegeixo amb el mantra de Jesús de Natzaret, que saludava sempre amb el desig: “No tingueu por! La pau sigui amb vosaltres”. Demano a cada Halloween de la catequesi que escrigui a la fitxa de Tots Sants: “No tingueu por! La pau sigui amb nosaltres”. La posobra de la nit de Tots Sants l’he repetit vint vegades. El lama al Pont Tibetà Pont de la Pau m’ho aconsellà.

No sé per què m’espanto. El Halloween de la por existeix des que la Terra és Terra. Crec que al paradís terrenal ja hi era disfressat de pomera. Des de l’expulsió del paradís, el Halloween es passeja pels camps de la història com si en fos l’amo i senyor. Entrem a l’església romànica de Sant Joan de Caselles. Contemplem el valuós retaule de l’any 1537, obra del mestre de Canillo. En una de les predel·les hi ha el Halloween disfressat de drac amb set caps. Tots ells són terrorífics: 1) L’orgull, que diu que ell mana al món; 2) L’avarícia, que viu per tenir i s’oblida de tenir per ser; 3) L’enveja, que acumula a l’interior el verí del ressentiment; 4) La mandra, que és el brou d’una imatge idealitzada del meu jo per dir que ja no em cal fer res més; 5) La ira, que és el desig impetuós de tornar mal per mal; 6) La luxúria, que interpreta la relació amorosa com si calgués comprar un avió per menjar cacauets gratis; 7) La gola que et fa viure per menjar, i no menjar per viure. El film La grande bouffe ho explica a la perfecció.

Ens freguem els ulls quan aquest drac terrífic ataca una noia de 17 anys. L’arcàngel Gabriel diu: “Maria, no tinguis por! Amb la teva humilitat i el teu esperit de servei has trobat la protecció de Déu”. El drac Halloween se’n va amb la cua entre les cames.

AINA té com a ADN educar en el lleure. El fet implica participar en les festes tradicionals i populars des d’una perspectiva oberta. AINA festeja durant el mes de novembre la castanyada dins la transformació de la natura durant la tardor: les fulles canvien de color. Es tornen grogues, vermelles i marrons. Comencen a assecar-se i el vent les arrenca dels arbres. Els prats també groguegen. Els cims s’han vestit de blanc. Les castanyes maduren i cauen dels arbres. Ens arriben els primers freds.

AINA compleix el seu compromís de la recuperació de la cultura col·lectiva. Harmonitza el camp lúdic i reivindicatiu sense oblidar els elements socialitzants.

Els ainistes de la Festa de la Tardor han fet murals de colors amb les fulles recollides dels prats durant la gimcana. El mural guanyador s’ha presentat d’ofrena a la missa de la tardor. Les cançons de la castanyera i de la tardor s’han repassat al taller de cants mentre els vocacionals de la pastisseria feien els panellets.

El moment àlgid de la Festa de la Tardor és la vetllada de la castanyada. S’hi presenta la castanyera, a qui regalen els primers panellets i les seves cançons.

La vella Castanyera comparteix amb els ainistes de la Festa de la Tardor la seva darrera vivència per somiar-hi durant la nit.

Vinc cap a Andorra. Trobo a l’entrada d’un poble un altívol xiprer que em convida a seure al seu peu. Em captiva el paisatge de tardor que tinc al davant. M’adono que al costat del xiprer hi ha el cementiri. Faig la tradicional visita als morts. Llegeixo els noms i els anys viscuts: Jan 7 anys, Pepita 11 anys, Serni 23 anys, Meritxell 2 anys i un mes... Em cauen les llàgrimes. Com pot ésser que en aquest poble les persones morin tan joves? Me’n vaig al cafè del poble a preguntar-ho. El cafeter m’explica que en aquest poble quan neixes et donen la llibreta de la vida. Tots hi apunten els dies i les hores viscuts satisfactòriament i fent feliços els altres. Quan moren, agafen la llibreta. Sumen els dies i les hores i els escriuen al costat del nom de la làpida.

Ainistes de Tardor, visquem cada dia essent feliços per fer feliços els de casa, els companys de l’escola, tothom que ens creuem pel camí de la vida.