Amb estimació per l’Anna Vidal i Casal
Al vespre, des de la nit fosca del dol, miro el cel. Soc feliç de veure una llum de Nadal encesa
Aquests dies a Andorra i més enllà de les fronteres del Nord i del Sud es festeja l’encesa de llums arreu de carrers i places dels poblets, viles i ciutats. Les llums que pengen són tan nombroses, que, a vegades, en comptes d’il·luminar, enlluernen. Quedo cec. Ja no puc veure allò que és essencial en el camí de la vida. M’ho adverteix el Petit Príncep de Saint-Exupéry.
Al vespre, dins la nit fosca del dol, miro el cel. Soc feliç de veure una llum de Nadal encesa que es diu ANNA. Havia cantat amb la Marta i els ainistes entorn del foc de camp tot mirant els estels: “No has comptat mai les estrelles / quan la nit estén el vel / elles fan les nits més belles/ quan llueixen en el cel”. I la mainada veu en cada estel la mirada de persones estimades familiars i amics. Tots continuen sentint la força de l’amor.
Enguany, la nostra nit de Nadal, si mirem el cel estrellat que canta la nadala “Les dotze van tocant... el cel és estrellat”, serà més lluminosa. Veurem damunt el portal de Betlem un estel lluminós que duu el nom d’Anna. Ens envia un somriure que assenyala el camí a seguir per arribar al pessebre del “Diví Infantó”.
La Llum que ens envia l’Anna envoltada d’estels es diu AMOR. Estimar ha estat el tot de la seva vida. Estudià per ser ensenyant, però les circumstàncies la portaren a renunciar al seu somni per tenir cura del pare i de la mare. Sobretot del pare, amb una discreció que sols tenen els qui estimen molt. Quan el pare faltà, la seva capacitat d’estimar va créixer, sense deixar la seva família, es lliurà a acompanyar la mare i a prendre les responsabilitats laborals familiars. Tot per amor. L’Amor és la Llum més esplendorosa del Nadal. Llegim a l’Evangeli: “Déu ha estimat tant el món que ens ha enviat el seu Fill estimat, que predica: Soc la Llum de món”.
Un company em somriu irònicament. Déu ha enviat el Fill diví per humanitzar la humanitat. Fa 2025 anys i encara no se n’ha sortit, d’humanitzar-nos. La meva resposta és: “Mira els estels cada nit!”. No em cal dir res més.
L’Anna és una Llum de Nadal perquè ha estat tota la seva vida una persona de pau. La violència és la foscor. La pau de l’Anna és la que ha llegit mossèn Antoni a la missa funeral: “Feliços les persones que sembren la pau, perquè, com deia Jesús, seran anomenades filles de Déu”. L’Anna, com tot nosaltres, tenia maldecaps, però les veïnes i els veïns de Canillo em deien al local social, tot compartint el dol: “L’Anna acompanyà sempre el bon dia, la bona tarda, amb un somriure de pau”. Els darrers dies de l’Anna foren un gran calvari. El dolor la mossegava intensament. Amb tot i això, va demanar acomiadar-se dels cosins, dels amics, d’un servidor regalant-nos un somriure de pau. Portaré per sempre més les seves paraules, després de resar agafats de les mans el Pare nostre: “Gràcies, mossèn Ramon”. Els àngels amb els estels canten la nit de Nadal: “Pau a la terra”. Enguany, tenen una nova cantaire.
L’Anna té, en plenitud, la PAU. Li prego que aquest Nadal ens en doni una mica més. La necessito. Ens farà falta.
Divendres, al taller de catequesi de Canillo, iniciàrem el camí de l’Advent, sinònim d’Esperança de la vinguda del Redemptor. La mainada dibuixaven un infant amb els braços oberts i una bombolla on escrivien la pregària : “Veniu, Senyor Jesús”. I ens posàrem a cantar: “Per Jesús ens ve la vida, exultem germans. Exultem germans puix el Senyor s’acosta / exultem germans, ja està venint al món”. El papa Francesc, la nit de Nadal, obrirà la porta santa del Jubileu 2025 anys del naixement de Jesús. El Jubileu l’ha batejat: “Jubileu de l’Esperança”. Afegeix el papa Francesc: “L’Esperança no decep mai”. L’Anna ens diu: “Té raó el papa. La meva esperança s’ha acomplert. Potser m’he avançat, com dirà el meu cosí Jordi al final de la missa, dues o tres estacions abans d’hora. Amb tot, la meva Esperança ha quedat satisfeta. No ploreu: ens retrobarem. Amb els ulls de l’amor i de la pau mireu els estels, com jo ho he fet”.
Miro des de la meva eixida l’Estel meritxel·lià. Ell des dels peus de la dolça Mare, la meva Confident, em confia: “Pots plorar perquè han marxat o somriure perquè han viscut. Pots tancar els ulls i resar perquè tornin o pots obrir-los i veure tot el que han deixat. El teu cor pot estar buit perquè no els pots veure o pot estar ple de l’amor que compartíreu”. (Pare Toni, escolapi).