La riquesa que no té preu: la família

Els àngels de Betlem conviden els pastors a adorar el Messies, Salvador. Arriben a l’establia. Es troben amb Josep, Maria i l’Infant diví, la Sagrada Família. L’emocional esdeveniment succeí fa dos mil vint-i-quatre anys. Un any més, celebrem amb el Nadal, la Festa del diumenge de la Sagrada Família. L’Emmanuel, el Déu amb nosaltres, entra a la nostra història com tots els mortals, en el si d’una família. Des del primer dia de l’arribada al nostre món deixa clar que ve per caminar pels nostres senders. D’adult ens dirà: Jo soc el Camí. I les tarteres impossibles les farà possibles. L’esterilitat es torna fecunda. D’allò que en la persona i en el món és improductiu en sorgeix la vida en abundància per donar als altres. Déu ha entrat a la nostra història com tots nosaltres, en el si d’una família. La primera lliçó rebuda a Betlem la ressalta el filòsof Emmanuel Mounier en dir: “La persona humana només pot edificar-se en relació amb els altres”.

Si fos un dels Reis Mags amb prou sous, regalaria en la nit màgica de l’Epifania a totes les famílies d’Andorra, el llibre de Guy Gilbert: La famille, tresor de notre temps. Comment la protéger et l’épanouir. Pére Gilbert al costat dels joves loubards (llops de bars) ha après a mesurar la importància que té per als infants i adolescents tenir una família estable i comunicativa per ser feliços. Guy Gilbert elogia sobretot d’una família el seu espai d’intercanvi, de construcció mútua, d’atenció a l’altre, de l’aprenentatge de la vida, de l’amistat, de l’amor. També de la fe. I ens prega, el capellà dels loubards, que protegim aquest tresor del nostre temps que és la família. El meu amic, que passà una setmana a AINA, en deixa constància en la cinquantena de llibres publicats i ho predicà amb els fets. La Bergerie de Faucon a la Provença, alberg per joves en dificultat, n’és la penyora.

Els Usos i Costums andorrans de fins fa cinquanta anys parlen de la família com una institució vertebral del país Virtus Unita Fortior. L’índex de cada llibre parroquial s’escrivia amb el nom de la casa. Els contractes i els arrendaments unien els noms de les persones i entre parèntesi posaven el nom de la casa. El costum de fer veïnatge, la societat de les aigües, la de la crema, eren per protegir cada família del poble. L’enyorat Toni Calvó ho proclama en el seu llibre La crema de la Parròquia de Canillo. Jesús com a Natzaret era el fill del fuster, al Canillo de fa uns anys continuaria essent el fill del fuster. El Papa Francesc escriu: “Protegim el Crist en la nostra vida per poder protegir la família, per poder protegir la Creació”. (Del recull de Paroles et Sagesses du Pape François).

Les confidències que he rebut dels familiars i amics en el meu llarg camí de la vida ens mouen a valorar la sagrada institució família. N’espigolo una mostra.

La tieta germana de la meva mama em deia que li agradava anar a missa els diumenges amb el tiet “perquè al moment de donar-se la pau, l’espòs li feia un petó. Era l’únic petó de la setmana”. Dels anys 70 al 2000 deia cada matí la missa per la petita comunitat de monges del col·legi d’Escaldes. Badava llargues estones davant la imatge de la Sagrada Família obra del Sergi Mas: “Josep agafa amorosament pel coll a Maria i sota l’abraçada, el Nen de 8 anys”.

A la taula del cafè, un dels companys jugador de la botifarra explica que a la seva família mai no hi ha baralles perquè la darrera paraula la té ell. Aquesta és “ amén”.

La pedagoga Montessori, fa cent anys, deia: “El que no s’aprèn a la família, jugant amb el papa i la mama, no s’aprèn ni a l’escola ni a l’església”.

La família és el nostre gran tresor, però no és una presó. Cada llar ha de tenir una porta de sortida per darrere. Aquest diumenge de la Sagrada Família Jesús se’n serveix. Els tres de la família pelegrinen a Jerusalem on Jesús fa la malifeta d’anar a la seva: Ni més ni menys que colar-se a discutir només amb dotze anys amb els sacerdots i mestres de la Llei. A més, planta cara al pare i a la mare: “No sabíeu que m’he d’educar també a les coses del Pare del cel?”. Amb tot, torna a Natzaret “on creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes”. És a dir, Jesús progressava a la seva llar.

Andorra està orgullosa de les portes de sortida per darrere que ofereix als infants: Clubs d’esquí com el SEC que creàrem l’any 1970, Les Colònies Populars de Canillo, que obriren la porta l’any 1976... fins al Cor de Rock d’Andorra que ens ha fet gaudir d’un animat concert de Nadal... i els tallers de catequesi. No oblidem que són portes de sortida per darrere. El que necessita l’infant és la Vida de família.