Menú de la vianda de Sant Antoni del porquet
Sant Antoni tocava la campana per cridar els germans monjos a la pregària
La mesura de la solidaritat de Sant Antoni del porquet no té mesura. La devoció a la imatge renaixentista de Sant Antoni a l’altar de l’església parroquial ve del segle XVII. Els canillencs de la Confraria de Sant Antoni cantaven els goigs: Logran tots els andorrans / tenirvos per protector / per ells y sos animals / puig mitigau tot dolor / vos demanam de tot cor / la perfecta sanitat / imploram per protector / a vos, sant Antoni Abat (estampa de 1822).
Antoni va néixer a la ciutat de Come, Egipte Central, vers l’any 250. Era de casa benestant. Tenia uns 20 anys quan va sentir en una funció litúrgica el cant de Mateu 19,21: “Si vols ser perfecte... ves, ven el que tens. No us preocupeu pel dia de demà... Rebreu triplicat el que doneu”. Definitivament, Antoni se sent dut a menar una vida retirada i ascètica. L’estil de vida escollit per Antoni fou l’anacorètic. El seu renom de santedat atragué contínuament cristians de tot arreu de l’Orient: monjos, pelegrins, malalts, també capellans i bisbes que venien a aconsellar-se. El bon Déu responia amb escreix de riqueses la pobresa radicalment escollida pel monjo ermità.
Antoni és el monjo més il·lustre de l’Església antiga. L’anomenaren “Pare” (és el que significa “Abat”). Sant Antoni tenia cura de tothom, però més encara de les persones més pobres. Foren tants els seguidors que van sembrar de monestirs tot el desert. Els monjos de l’alta edat mitjana, inspirats en l’esperit caritatiu de Sant Antoni, crearen el costum d’alimentar a cada poble un porc per sacrificar el dia de Sant Antoni en benefici dels pobres. En aquest costum hi podríem trobar l’origen de la Vianda de Sant Antoni. El motiu d’un porquet als peus de la imatge de Sant Antoni és perquè del porc no es fa malbé res. “S’aprofita tot”, em deia la padrina Teresa de Bellcaire. Recordo que a Montanissell el dia de la matança del porc era una festa de tots els veïns. La mainada de catequesi contemplen la preciosa talla de Sant Antoni que durant tota la setmana presideix el presbiteri de l’església parroquial. La Carlota em demana per què el Sant té un porquet i no un gos. El porquet és el símbol de la solidaritat i de la caritat envers les persones que passen fam.
Els meus primers anys a Canillo la capelleta de sant Antoni Abat anava de casa en casa i les famílies li feien una caritat: peus de porc, llonganisses. El dia de Sant Antoni a la porta de la rectoria hi tenien lloc els encants. Els diners es destinaven al manteniment de l’altar de sant Antoni i a obres de caritat: la confraria de Sant Antoni era la responsable del llibre de comptes. Avui, amb les pistes d’esquí, tot ha passat a la història. Els Encants han estat substituïts per una rifa els beneficis de la qual van a una obra social. Salvem l’esperit de caritat del nostre Sant.
El senyor rector de Canillo des de 1930 a 1963 m’explicava que anava de cort en cort a beneir les vaques. Als anys 70 aquest costum es va substituir per una benedicció general des de la porta de l’església. Els veïns ramaders deixaven les portes de les corts perquè hi entrés la benedicció.
Sant Antoni tocava la campana per cridar els germans monjos a la pregària. Seguidament, compartien la vianda tot mormolant el seu mantra preferit: “allò que doneu als germans, se us multiplicarà”. Sols cal participar en la vianda de Canillo per adonar-se que la seva paraula es compleix:
Entrants: estimar la convivència popular a la plaça del poble. Valorar la nostra tradició. Deixar-nos captivar pels somriures dels cuiners i servidores de la Unió Proturisme. Sentir-se germà de tots. Donar importància a les salutacions dels veïns que gràcies a la vianda ens retrobem.
Plat principal: fer poble respectant les diferències. Saber escoltar. Mirar amb el cor. Acceptar que podem fer les accions populars millorant-les.
Postres: donar les gràcies a les autoritats comunals i als qui des de les 6 del matí treballen per la vianda. Fer fotos per als infants que un dia regiran la parròquia.
Explicar algun acudit. El bon humor ajuda a pair.
El record de la festa per emportar cadascú a casa: viure cada dia estimant i conservar la pau al cor.
Em fa feliç el Flavi de catequesi quan em diu: “Ens veurem a la vianda”.