La saviesa de la gent gran

El 2 de febrer és molt més que la festa d’un berenar de crepes al local social de la Gent Gran de Canillo. Celebrem la festa de la Presentació de Jesús al temple de Jerusalem, tal com ho manava la llei de Moisès en complir els 40 dies del naixement del nen. Avui, es diu 40 dies del Nadal.

La festa allà a Jerusalem té per a la gent gran una protagonista, la saviesa. Una vídua sàvia de 84 anys practicava el voluntariat a la casa dels Mestres de la Llei. L’Evangeli de sant Lluc, capítol 2, conta la saviesa de l’ancià Simeó, “home just i religiós que esperava la Consolació d’Israel”. La saviesa d’aquestes persones grans feu que només entrar Maria i Josep amb l’infant als braços veiessin en el nen la Llum de la humanitat. Simeó prengué el diví Infantó, l’aixecà enlaire, el mostrà a tothom, pelegrins i turistes, exclamant: “Mireu el Messies Salvador esperat, la Llum de les nacions. La meva joia és completa. Ja em puc morir” (Lluc 2, 22-40). L’Anna, per la seva part, invitava les persones del Temple a contemplar el Messies esperat i a felicitar els novells mare i pare. La saviesa de l’ancià Simeó i de l’àvia Anna ha esdevingut el mirall de la saviesa dels avis, de les àvies i de les persones grans de les nostres famílies i comunitats que des de la humilitat de la llum d’una candela il·luminen el camí de l’amor que hem de seguir.

La Festa Magna, festejada en el cor de la tardor, és un homenatge a les grans persones grans. La Festa de la Presentació de Jesús al Temple acollit per Simeó i per Anna és el dia de l’agraïment envers els avis, les àvies i les persones grans. En aquestes hores de crisis de valors, la disponibilitat i la col·laboració de les persones grans en el suport de servei als nets i a les netes i en activitats socials, caritatives, i catequètiques que és la festa d’acció de gràcies. Un món de fosca nit necessita la fidelitat de les persones grans en el seu esforç de mantenir cremant la flama de la fe i de l’esperança. L’ancià Papa Francesc ens convida en l’any 2025 del primer Nadal a ser “pelegrins de l’esperança”. El proverbi Minyanka (Mali) diu: Hi ha un forat al canó de la pipa: és el treball de l’home. Hi ha un buit al tronc de l’arbre: és el treball dels anys. Hi ha la saviesa en la persona gran: és el treball de Déu.

La mainada del taller de catequesi ha escenificat l’escena de la Presentació de Jesús al Temple. Les àvies que esperen el final de la classe per recollir els nets i les netes s’han sentit representades en la mama, el papa de Jesús i en els ancians Simeó i Anna. La mainada admira l’ancià Simeó, però no comprèn que digui ple de felicitat que ja es pot morir. El Serni, el més sorprès, em pregunta: Vós, mossèn, també voleu morir?”.

Responc per a tots: “La gent gran morim quan deixem de viure”.

La pregunta porta cua. Al capvespre abans de tancar el santuari de Meritxell dono les gràcies per la pregunta del Serni i medito la meva resposta: Què és viure?

Viure és progressar cada dia al llarg dels anys des de la humiliat.

Viure és créixer espiritualment. La psicòloga Marie Hennegel diu: “Le travail de vieillir, c’est dans le silenci que Dieu parle”. L’any 1980 vaig escriure les pregàries de la visita espiritual a la Mare de Déu de Meritxell. La primera resa: “Meritxell del silenci, ensenyeu-nos a escoltar”. Hennegel afegeix: Escoltar per viure.

La muntanya viu gràcies a les roques, tarteres, pedres. Les dificultats, les crisis, els problemes em fan do de la capacitat de qüestionar-me a mi mateix per viure més i més feliç.

Per viure hem de fer confiança a la vida que els anys em regalen. No tenir por d’envellir. La saviesa de les persones grans m’assenyala el camí llaurat amb els anys:

Soeur Emmanuelle, una Santa Teresa de Calcuta francesa. Vaig visitar-la a Egipte. Una religiosa baixeta i encorbada que va viure fins als 100 anys. La seva vida espiritual li donà l’energia física per ajudar els pobres més pobres del poble als afores del Caire.

El Pare Cebrià Baraut, monjo de Montserrat que amb la seva saviesa i humilitat es retirà totalment a la infermeria del monestir. EL germà porter sorprès que em rebés em digué: “L’estima molt, que l’hagi rebut”.

Le père Guy Gilbert, que des dels seus 88 anys, parla als joves de viure la vida amb sentit.

Torno a casa. A Canillo tenim persones grans que deixen en paraules escrites la seva saviesa: La Conxita Naudí en els llibres Me’n llepava els dits i Me’n recordo com si fos ahir. La Denisa Font en el llibre Les meves memòries. El Jaume Rossa en Vivències d’un canillenc i l’Albert Rossa a: Recull d’eines antigues de pagesos i pastors. Gràcies, Conxita, Denisa, Jaume i Albert. La saviesa fa de l’ascensió al Casamanya de la vida allò que ens fa exclamar: Val la pensa viure. Viure per contemplar el bell paisatge amb les tarteres del camí caminat, i recordar els companys del camí. El Casamanya on poder donar gràcies i fer tota la confiança del món a les persones del nostre entorn que tenen cura de les persones grans. Un Casamanya que es diu taller de costura, dinar un cop al mes amb els amics de la colla, partida de dòmino, de botifarra, cantar...

La saviesa dels meus padrins m’ensenyà: “La soledat és una virtut per gaudir del viure; l’aïllament és un pecat mortal”. Que no s’apagui la Candela! Que visquin les crepes!