El repte sanitari

L’objectiu passa per reduir el pes del ministeri que tenia Ferrer perquè Carles Álvarez Marfany es pugui centrar en Salut. Cal recordar que la ministra sortint havia acabat assumint un nombre massa alt de competències a causa que quan va ser nomenada ministra de Salut ja tenia altres àrees en el ministeri. La idea de Toni Martí és encertada tenint en compte que el problema sanitari és un dels reptes més importants de la segona legislatura. La reforma de l’àrea de Salut que ha de fer sostenible el sistema, amb un dèficit anual assumible, es troba sense encetar i en els cinc anys de mandat els números vermells només han crescut fins posar en dubte la capacitat de l’Estat per fer altres coses que no sigui pagar nòmines, despeses de funcionament, interessos del deute i el dèficit sanitari. Álvarez Marfany es troba un panorama confús i complicat. La gestió de recursos ha estat fins ara molt dolenta i la reforma encara ni tan sols se sap cap a on va. D’una banda, el fins ara ministre a l’ombra, Lluís Burgués, va dissenyar un model anomenat MAAS que fa quatre anys que es va anunciar i que encara no ha arrencat. De l’altra, Rosa Ferrer va fer públic un projecte anomenat pla de Salut 2020 que és tan sols una còpia dels informes antics sobre com s’havia de reformar la sanitat i que estaven dins del conegut com a pla estratègic de Salut. Cap dels dos projectes s’ha iniciat i molt possiblement cap dels dos sigui vàlid a causa que l’escenari en què van ser dissenyats és diferent al de la realitat actual. El model s’ha deixat podrir tant que ja no serveixen alguns retocs, sinó que tot el sistema està en qüestió. Però el que ha de tenir clar el nou ministre és que si acompleix l’objectiu d’optimitzar la despesa sanitària hi haurà col·lectius públics i privats que guanyaran menys diners. I aquesta és la realitat que fins ara ha fet que els gestors sanitaris a l’hora de la veritat hagin estat allargant voluntàriament les mesures. Amb un problema afegit: l’hospital (públic) s’ha convertit en el principal malbaratador de recursos, fet que dóna carta blanca als privats per justificar l’excés de facturació i que ha aturat qualsevol reforma.