Sous comunals dispars

Eren èpoques on quan una parròquia havia de fer una inversió mínimament important s’havia de recórrer a subscripcions populars entre els capgrossos perquè prestessin els diners al comú. Aquesta anomalia històrica, ben documentada als arxius, contrasta amb el clima que es va viure les últimes eleccions comunals, on un dels comentaris recurrents versava sobre si hi havia gent que s’havia presentat per aquest partit o aquell altre simplement per veure si sonava la flauta i entrava al comú a cobrar un salari. Són aquests temps que corren on la crisi ha convertit la política en una sortida laboral més, especialment dissenyada pel que fa a retribució per tenir un bon complement al salari que ja es cobra en la feina habitual. Així, un conseller de comú d’una majoria, situació que no comporta una dedicació gaire exagerada, pot arribar a cobrar més de 30.200 euros anuals. Les divergències sobre els diferents tipus de salaris (cònsols, consellers de la majoria, oposició) amb les modificacions segons altres tasques assignades no tenen gaire sentit. Cada comú és un món i no hi ha un patró fix. L’únic constatable és que Andorra la Vella és on més es cobra (pot ser comprensible per nombre de població i la capitalitat) i a la Massana on menys (cap explicació plausible). És difícil que la ciutadania entengui per què els cònsols de Canillo (encara que sigui per poc) cobren més que els d’Escaldes-En­gordany, Sant Julià de Lòria, Ordino i (per molt) la Massana. Una revisió de les diferents graelles de sous comunals mostra que no hi ha cap patró definit més enllà d’aquell de cadascú fa el que vol amb els diners de la seva parròquia. Repassar les xifres provoca la necessitat de demanar que una vegada per totes s’harmonitzin amb uns criteris de sentit comú. I no cal anar fent mesures de camuflatge com ara l’entrega voluntària de les pagues a obres socials perquè avui és sí i demà potser no. És més senzill: una llei amb unes xifres i que tothom s’hi adapti.