Línies vermelles a la UE

Sense el moviment econòmic del comerç i el turisme l’alternativa és gairebé de forma segura la ruïna. I no és cap exageració, i més en un context on el sector financer va clarament a la baixa amb les perspectives de creixement directament fixades frontera enllà. És possible que a deu, quinze o vint anys vista la tan esperada diversificació econòmica que ha iniciat tímidament l’actual executiu doni fruits saborosos i la dependència del binomi comerç-turisme no sigui vital. Però és només una possibilitat. En aquests moments el país depèn gairebé de forma exclusiva de l’entramat econòmic creat al voltant del turisme i el comerç. Més enllà del 42% del PIB que representen els sectors que es veurien tocats de mort per la reducció de les franquícies o l’afectació al tabac, tota la resta de l’edifici econòmic nacional també cauria de cop per l’evident interrelació. El ministeri d’Exteriors ha de ser clar i contundent quan negociï amb la Unió Europea. Sense l’escenari econòmic que preveuen les franquícies duaneres actuals i el tabac Andorra simplement és un país inviable. Seria convenient que per una vegada, i potser sense que serveixi de precedent, tots els sectors polítics i econòmics del país remessin a l’una perquè la Unió Europea tingui clar que no es tracta d’un farol i que posar fi a l’acord duaner és posar en dubte fins i tot la supervivència de l’Estat. L’executiu ha de ser conscient que per molt bones que siguin les contrapartides que Brussel·les estigui disposada a donar, si no es mantenen els punts clau de l’acord duaner és gairebé segur que l’acord d’associació es tombarà en un referèndum perquè el risc que es correria seria massa gran. Els negociadors, també per una vegada i sense que serveixi de precedent, han de treure’s de sobre els complexos que tradicionalment tenen quan negocien amb supraentitats internacionals i han de fer valer la veritat i el sentit comú.