A voltes amb l’1 de maig

Aquesta fase ja fa un lustre que es va donar per tancada i s’ha entrat en una dinàmica d’un desafecte generalitzat per part de la classe treballadora. Segurament no és un problema específic d’aquesta festivitat i una possible falta d’arrelament a Andorra, sinó que aquest desafecte es troba en la gran majoria d’afers que afectarien els treballadors com a col·lectiu organitzat. A les eleccions dels representants dels assalariats a la CASS la participació és gairebé irrisòria, el nombre d’empreses amb delegats de personal és pràcticament testimonial i, sobretot, l’afiliació als sindicats per part d’empleats de l’empresa privada tendeix a zero. Bona part de culpa d’aquesta falta d’imbricació de la classe treballadora cal cercar-la en el context històric del país on la paraula sindicalista era un estigma. Aquests temps han passat i s’ha de reconèixer que la legislació s’ha anat actualitzant i els drets dels treballadors han anat agafant embranzida. I aquest canvi ha coincidit amb una precarització generalitzada a tot Europa. Avui dia, en termes de legislació es poden fer millores, però no és el problema fonamental de l’escassíssima mobilització dels empleats de l’empresa privada. El principal problema del moviment obrer se situa en un pensament força arrelat respecte que existeixen dues Andorres. La primera és la dels funcionaris, els professionals liberals i els assalariats d’alta qualificació. A la segona, la mà d’obra. Dins de l’imaginari de l’empleat mitjà existeix un mur invisible impossible de tombar i tots els privilegis estan a l’altra banda, inabastables. Aquesta concepció, amb un deix derrotista, comporta que els empleats de l’empresa privada no facin ni el més mínim esforç per utilitzar els mitjans associacionistes per fer força plegats. Ho consideren inamovible. Al mateix temps hi ha un cert paral·lelisme amb una falta d’integració general al país, també amb motius històrics com a principal handicap, d’una part de la població. Per tot això l’1 de maig no deixa de ser una jornada reivindicativa a la qual la immensa majoria de treballadors no li donen la més mínima importància i, per tant, no hi participen.