Pensions a vídues i orfes

Però anant als anys 70 o 80 la situació encara era pitjor. No va existir Govern fins a l’any 1982 i l’estructura de l’Estat a través de la sindicatura (a més de la derivada dels Coprínceps) era gairebé testimonial. Amb aquest escenari les autoritats del moment, poc donades a polítiques socials, van anar determinant que fos la CASS qui es fes càrrec de els escasses ajudes socials que s’impartien. Per exemple, l’insòlit repartiment de 5.000 punts a molts andorrans que no havien cotitzat prou, ja que la Seguretat Social no va arribar fins al 1968, per tenir una pensió digna. Avui dia hi ha persones que treballant 40 anys amb sous baixos amb prou feines arriben a aquests 5.000 punts regalats. I possiblement feia falta una mesura per ajudar certes persones (alguns beneficiaris tenien molts diners), però en cap cas s’havia de pagar del fons de pensions de la resta de cotitzants. Si l’Estat ho considerava oportú havia de sortir del pressupost. Aquest exemple és extensible a moltes altres coses. Per exemple, qualsevol pensió s’ha carregat històricament a les espatlles del fons de reserves. Samper té raó a reclamar que les polítiques socials s’haurien de suportar amb la despesa anual dels pressupostos, tot i que no és menys cert que des que Govern va canviar la llei ara és l’Estat qui s’haurà de fer càrrec del forat que pugui tenir la CASS cada any quan no tingui prou diners per pagar les pensions (escenari més que probable a sis anys vista). La Seguretat Social ha estat vista com un cul de sac on abocar tots els problemes socials de l’Estat perquè fossin els afiliats qui paguessin aquesta despesa de caire social. És una política que avui dia es pot constatar on ha portat al fons de reserves. Si ja el model és inviable per ell mateix, el fet que hagi estat sobrecarregat amb aquestes despeses permanents que no hauria d’haver suportat mai encara ha empitjorat la situació. Samper té raó, encara que lamentablement dins dels problemes del fons de pensions i la reforma global que cal aquest tema és gairebé intranscendent.