Nou fracàs de l’1 de maig

Però ni seguint aquest mecanisme les associacions de treballadors se’n surten. La concentració d’ahir tan sols va reunir unes trenta persones que bàsicament eren els sindicalistes convocants amb familiars i polítics del PS o els Verds també acompanyats de gent propera. De treballadors reivindicatius, pràcticament cap. El motiu és simple i es repeteix any rere any. No existeix un moviment sindical a Andorra tal com s’entén a la major part de països. Els sindicats a Andorra són organitzacions on s’han agrupat els funcionaris per intentar mantenir els privilegis, amb la seguretat que dóna saber que tenen la plaça fixa facin el que facin. I és cert que existeix el Sindicat Andorrà de Treballadors amb vocació d’unir els empleats de la privada, però és tan residual que simplement continua en el mapa per la voluntat de Guillem Fornieles de picar pedra i dedicar-hi hores. Però no representa ningú. Declaracions com les de Gabriel Ubach dient que els funcionaris no tenen privilegis fan un mal favor a l’associacionisme laboral. En tenen i molts: pensió del doble que els privats, dies personals, baixes al cent per cent del sou, impossibilitat de ser acomiadats, més dies de festa... És gairebé un insult a la intel·ligència de la resta de la població fer una afirmació d’aquest calibre. El sindicalisme a Andorra va néixer com un moviment per al manteniment d’aquests privilegis i no com una eina reivindicativa per millorar les condicions laborals dels empleats de la privada. Perquè és a la privada on es cometen excessos, injustícies i abusos. Els treballadors privats d’aquest país és gairebé impossible que se sentin identificats amb un moviment que com a principal cavall de batalla té que els funcionaris cobrin amb els diners de tots una pensió del 70% de l’últim salari i no un 60% quan a la privada amb els mateixos (30) anys de cotització es cobraria un 35%. El dia que els sindicats facin bandera de denunciar els múltiples casos d’explotació laboral amb persones que cobren el salari mínim potser, i només potser, algú s’hi sentirà representat.