Un mal programa d'ajut

El Govern de Jaume Bartumeu, en plena crisi, va decidir crear un programa d’ajut per a projectes innovadors. La idea tenia un esperit positiu, però, com acostuma a passar, un cop es va haver de plasmar en la pràctica va ser un desastre. El Govern de Toni Martí va heretar el programa i no va ser capaç de solucionar les mancances primigènies. El resultat d’aquest cúmul de despropòsits el paga any rere any la ciutadania. Els beneficiaris que deixen d’abonar les quotes deriven en una execució directa per part del banc envers l’aval que ha posat l’Estat. els impagaments no s’aturen i potser ja ha arribat el moment que l’executiu surti a donar la cara i a explicar quant ha costat a la ciutadania la incapacitat per desenvolupar un pla de crèdits amb unes mínimes garanties. I no és una crítica excessivament dura donat el nivell al qual s’ha arribat. Consta fins i tot un projecte que va rebre 250.000 euros que ni tan sols mai es va arribar ni a plantejar seriosament. Amb quatre dibuixos entregats a l’executiu es va entregar el quart de milió i el beneficiari, un vell conegut de les files liberals, directament va marxar del país deixant el pufo. El descontrol ha estat de tal magnitud que fins i tot després de deixar el forat va acabar cobrant indirectament com a assessor d’una empresa que assessorava amb un contracte pagat amb diner públic. L’única cosa positiva que ha fet el gabinet Martí respecte a aquest pla és aturar-lo, encara que sembla que existeix el perill de tornar-lo a engegar per la pressió constant del món empresarial. Perquè és un error clamorós desenvolupar un pla de crèdits on l’Estat assumeix tot el risc. En d’altres països quan es fan iniciatives d’aquesta línia l’aportació estatal és només una petita part del global. O s’obliga que els bancs que presten els diners, que normalment s’ho miren amb molta més cura que els responsables del diner públic, assumeixin una part important de les possibles pèrdues. Les mancances a l’hora de fixar els detalls de les bases de bona part dels concursos i concessions sempre presenten forats per on s’acaben colant els problemes. Perquè l’error és pensar que el diner públic no és de ningú i per tant no requereix un control tan estricte. Fals. És de tots i hauria de ser el més controlat.