EDITORIAL
Rescat a Sant Julià
El comú de Sant Julià tancarà l’exercici del 2015 superant el límit de l’endeutament. El cònsol major ja ha plantejat la situació i ha demanat ajut al Govern perquè la parròquia pugui sortir del carreró sense sortida
Sant Julià era una parròquia sanejada fins que el comú d’Unió Laurediana liderat per Josep Pintat es va embarcar en el projecte Naturlandia. El parc s’ha convertit en un llast per a la corporació local per una gestió clarament ineficient, dedicada a sobredimensionar el projecte i a passar la factura a la parròquia. La ineficàcia va arribar al límit durant el mandat de la successora de Pintat, Montserrat Gil, i ara Laurèdia en Comú ha heretat el problema. El comú encara no ha tancat els comptes de l’exercici del 2015 en espera que s’acabi l’auditoria. Els resultats s’esperen per a aquest mes, però a falta dels darrers serrells la conclusió ja és sabuda: la parròquia tancarà els números superant el límit d’endeutament que permet la Llei de finances comunals. La llei és clara respecte a la sanció a aplicar a l’administració que no compleix el límit de deute: l’efecte immediat és que se li tanca l’aixeta de les transferències de l’Estat. El cònsol lauredià, Josep Vila, ja ha mantingut una reunió amb el cap de Govern, Toni Martí, i el ministre de Finances, Jordi Cinca, per exposar-los la situació i demanar l’ajut de l’executiu. Evidentment, el que es vol evitar és que s’ofegui encara més la parròquia deixant-la sense el finançament estatal. Que el rescat ha d’arribar és incontestable, no es pot penalitzar encara més el poble per una mala gestió política i aquesta seria l’única conseqüència de la mesura perquè sense la font d’ingressos el comú tindria serioses dificultats per assumir els serveis. Ara bé, no pot ser un rescat sense condicions i la principal és que es presenti un pla de viabilitat per a Naturlandia. El parc s’ha de dimensionar fins a uns límits racionals que permetin que sigui sostenible per si mateix, per la qual cosa és possible que s’hagin d’assumir decisions impopulars. Però el comú ha de deixar de ser el pagador sense fi perquè ja no s’ho pot permetre més. La situació laurediana també ha de conduir a una reflexió respecte a la Llei de finances comunals. És cert que s’ha de penalitzar qui no la compleixi i especialment qui ho fa de manera reiterada, però també que abans d’arribar a la mesura més dràstica –la tallada de les transferències– s’han de preveure sortides alternatives per redreçar la situació. Però cap no pot ser un xec en blanc i aquest ha de ser el cas lauredià.