A l'esquerra, el candidat d'Units Podem, Pablo Iglesias.

Que no es tocarà la lliure elecció de metge és una màxima que tots els càr­recs amb responsabilitat en el govern de la sanitat del país han repetit els darrers anys, quan se’ls qüestionava sobre la reforma del sistema. La lliure elecció de metge és una de les característiques identitàries de la sanitat nacional, que sempre s’ha posat com a exemple de la seva qualitat. Ara bé, els mateixos responsables sanitaris també han admès, d’una manera o altra, que la lliure elecció no podia esdevenir una barra lliure perquè arribaven els abusos i la despesa injustificada. Fa anys que s’anuncia que el metge de capçalera ha d’adoptar un rol de referent dels pacients, i que vehiculi les seves necessitats cap al segon esglaó, el dels especialistes. També que s’acabarà el lliure accés dels usuaris a determinades especialitats. Era, de fet, la filosofia del que l’equip de Cristina Rodríguez va anomenar MAAS i que ara ha heretat Carles Álvarez Marfany, que ultima els detalls de la renovació del model. De detalls públicament no n’ha donat cap però n’han transcendit alguns i el darrer és que es limitarà el nombre de visites per una mateixa patologia. Perquè el lliure accés actual a la pràctica significa que un pacient pot visitar tants metges com vulgui per un mateix problema, buscant tantes opinions com consideri oportunes. Amb la reforma es vol posar un límit, que encara està per definir, però que molt probablement preveurà el dret a una segona opinió però no que la CASS en reemborsi tantes com el pacient vulgui demanar. També hi haurà un major control sobre el nombre de proves que es paguen per un mateix problema mèdic. Molt probablement s’han perdut anys molt valuosos per treballar en l’educació sanitària de la població i a implicar-hi tots els professionals del ram. Anys en què la despesa encara no estava disparada però ja era una evidència que hi havia maneres de fer poc racionals, amb la connivència de professionals moguts per l’interès de facturar més. Un desgovern agreujat perquè sense un historial clínic del pacient compartit –també en procés– era difícil saber si anava d’especialista en especialista. Ara, malauradament, els plats trencats els pot pagar tota la població. Perquè ara urgeix frenar una despesa que l’Estat no es pot permetre i poden arribar les mesures més dràstiques.