“No la va encertar”

L’existència de l’IGI reduït al 2,5% fins ahir es justificava per voluntat que la implementació dels nous impostos fos menys traumàtica. Un argument d’allò més insubstancial que va servir per emmascarar el que era un tracte de favor a determinats sectors. Toni Martí ha reconegut públicament que “no la va encertar”. Per dos motius. Perquè amb un IGI de tipus general del 4,5% no hi ha marge per preveure reduccions i segon perquè provoca greuges comparatius. Un raonament impecable que alhora planteja un interrogant: han de passar quatre anys per arribar a aquestes conclusions? (L’IGI va entrar en vigor l’1 de gener del 2013). La voluntat de l’executiu és que s’elimini a partir del 2017 amb la possibilitat de passar-ho en la llei del pressupost. L’únic dubte que sobre la qüestió té l’executiu és si s’establirà un període transitori. Que si bé és cert que allargaria les anomalies, no és menys cert que els que fins ara en gaudien es poden veure perjudicats si ja han tancat acords amb empreses foranes com pot ser el cas dels tour operators. La decisió estarà supeditada a les necessitats recaptatòries de Govern que en són moltes. Més enllà que realment té poc sentit fer exempcions quan la pressió és baixa, el propòsit assenyala el nou rumb de la política fiscal. L’increment d’ingressos per la via impositiva es pot aconseguir a partir del creixement de l’activitat econòmica o augmentant els impostos i alhora reduir les deduccions. Ja que el primer escenari és a hores d’ara una utopia, el Govern opta per la segona alternativa per fer front a les obligacions contretes. Res de diferent al nostre entorn. Quan s’implementen figures impositives amb una pressió baixa i mitjana, inevitablement tard o d’hora acaben anant a l’alça. És el que comença a passar a Andorra i molt hauria de canviar el context econòmic perquè no estiguem assistint al començament d’una espiral alcista. Ara bé, i admetent que a ningú li agrada pagar impostos, hi ha una qüestió encara més transcendent i és a què es destinen els diners recaptats. Perquè una cosa és pagar per educació, sanitat o polítiques socials i l’altra és fer-ho per fer front a jubilacions insolidàries, a la sobredimensió de personal de les administracions o a cobrir el malbaratament del diner públic en determinats serveis. I per exigir més als ciutadans, és el primer que ha de solucionar.