Quatre atletes

La delegació d’Andorra als Jocs Olímpic de Rio està formada per deu persones. Quatre són atletes, quatre entrenadors, un cap de missió i un adjunt a aquesta figura. Abans d’entrar a analitzar qüestions esportives el primer que cal preguntar-se és si el màxim responsable necessita un ajudant quan es tracta d’una representació tan minsa. Són el tipus de circumstàncies que sempre estan envoltades de moltes suspicàcies i que demanen la màxima transparència pel que fa a funcions i responsabilitats. D’altra banda és fàcil concloure que no era necessari. El nombre d’esportistes és el més baix des dels Jocs de Seül fa prop de trenta anys. I és que en aquesta ocasió no hi ha cap atleta que hagi aconseguit la mínima i per tant la participació és gràcies exclusivament a les invitacions que atorga per diferents conceptes el Comitè Olímpic Internacional, i que el COA ha decidit no utilitzar en la seva totalitat. N’hi havia quatre per natació i atletisme i només viatgen dos atletes perquè en l’àmbit intern s’havien fixat unes marques mínimes que no s’han assolit combinat que en l’àmbit internacionals determinades disciplines tenen molt restringida la participació. Els altres dos competidors han aconseguit el passaport a Rio per una altra via de meritació. La realitat de l’esport nacional és aquesta. Per dos motius, contra el primer dels quals poc o res hi ha a fer. És el volum de població del país que fa molt complicat que surtin atletes de nivell per competir amb garanties a les grans cites internacionals. El mateix succeeix amb els esports d’equip. Pel que fa al segon motiu sí que hi ha possibilitat d’incidir-hi, tot i la dificultat que planteja. Passa per definir una política esportiva multidisciplinària i dotar de més recursos el programa d’alt rendiment. Més enllà dels esquiadors, els esports individuals no reben el suport necessari per treure conclusions vàlides de les possibilitats que hi hauria a mig termini d’aconseguir resultats significatius per al que és el país. No es tracta de qüestionar els ajuts a l’esquí, sinó d’estendre l’estratègia a altres esports. A hores d’ara els ajuts a les grans disciplines olímpiques –atletisme i natació– són irrellevants. Els recursos són escassos, per això és necessari una reflexió profunda sobre el que ha de ser l’esport a Andorra: com a competició i també com a fenomen de cohesió social.