Editorial
Població passiva a l'alça
La destrucció de llocs de treball com a conseqüència de la crisi econòmica combinat amb l’augment del nombre de persones jubilades ha situat l’índex de dependència a uns nivells alarmants i a ser el més baix de la última dècada
La davallada de l’activitat econòmica per la greu crisi en la que estem immersos des de fa prop de deu anys ha comportat una gradual i continuada destrucció de llocs de treball. No podia ser de cap altra manera. Paral·lelament, el nombre de persones que gaudeixen de la jubilació no ha parat de créixer. De manera que la combinació d’ambdós factors està generant un situació d’alt nivell de risc per a la viabilitat del sistema. El 2006, per cada sis ciutadans que treballaven, i per tant cotitzaven, n’hi havia un que no ho feia. Una dècada després, el nombre de persones actives per cada una de passiva s’ha vist reduït pràcticament a la meitat. El que suposa que l’índex ha assolit el nivell més baix del període analitzat. Una vegada més ens trobem davant d’un greu problema, que més enllà de la conjuntura econòmica és el reflex de la falta de visió, previsió i de l’immobilisme que ha marcat el tarannà polític des de mitjan anys 90. La població activa no parava d’incrementar-se i el nombre de jubilats era molt baix. L’atur era inimaginable. Ha passat amb el finançament de l’Estat, amb l’estructura territorial i amb el sistema de seguretat social. El primer govern Martí va crear una estructura fiscal per al manteniment de l’Estat, però del tot insuficient davant el problema territorial i sanitari. Ara bé, la solució al problema de la dependència no solament es pot fiar a la racionalització –que és evident que és imprescindible– de les estructures d’Estat i de les despeses que comporten. Qualsevol alternativa viable passa pel creixement del Producte Interior Brut (PIB) i per això és necessari la reactivació de l’economia: l’única garantia de la creació de llocs de treball i que superi la precarietat laboral. Així es crearien les bases per tornar a uns índexs de dependència assumibles; ara bé, uns paràmetres impossibles d’assolir a curt termini. L’increment del PIB també comportarà la relativització del deute públic, que té el problema en la capacitat de retorn, més que en el volum. Tot plegat només és possible si la transformació del model es porta fins al final. El procés d’obertura econòmica s’ha de convertir en la via més segura per revertir la situació. Hi haurà pressions immobilistes que de cap manera han d’aturar el canvi. Només hi ha un mínim exigible: els que vinguin han d’aportar diversificació i valor afegit.