Quanta gent hi treballa?

La gestió de personal dins del comú d’Encamp és un afer molt preocupant, tractant-se d’una institució pública que a hores d’ara reconeix que no sap quants treballadors té ni què fan. Pot semblar una broma de mal gust perquè el ciutadà pot pensar immediatament que el comú encampadà paga les nòmines cada mes i difícilment tindrà empleats que no cobrin nòmina. Amb aquest simple exercici i tenint en compte que són tres-cents i escaig (o és el que sempre havien anat dient els anteriors equips de govern) no hauria de ser gaire difícil saber quanta gent treballa al comú. El problema rau en el fet que des de fa molts anys la superposició d’equips de govern amb facilitat per crear ingents llocs de treball públic ha portat el comú a una situació complexa. Hi ha dues teories. La primera, per la qual simplement té força més gent de la que necessita i això ha anat creant una amalgama justificativa de difícil explicació a l’hora d’anar lloc a lloc. L’altra passa perquè aquest excés de personal assignat a tasques genèriques té com a contrapartida la falta de personal específic per a alguns llocs. L’equip de govern demòcrata té com a principal carta a jugar en tot aquest afer que els socialdemòcrates van ser durant anys els principals impulsors de la política de col·locacions. El problema d’aquest argument imbatible és que no el poden utilitzar perquè la majoria comunal es posaria automàticament en contra els empleats, atès que aquesta afirmació aixeca recels de possibles optimitzacions. Aquesta teranyina d’interessos teixida durant anys li està esclatant ara a DA. És un problema heretat i per tant no és el culpable directe, però al mateix temps ha tingut tota una legislatura per anar posant ordre i, com a mínim, haver establert un mapa concret de quina és la situació. Dins de l’embolic de tot plegat ara es van contractant i renovant càrrecs i empreses relacionats amb la gestió funcionarial. Com si establir quanta gent treballa (i definir què fa) en una institució de tres-centes i escaig persones fos una tasca titànica. El problema és que no es vol fer front al problema i la roda continua girant fins que es trobi una solució de compromís. Però l’oposició coneix el punt dèbil i promet que no deixarà passar l’oportunitat.