PS i SDP, tot igual

Tant el PS com SDP són perfectament lliures i sobirans per pensar que són forces polítiques independents a qui ningú els ha de dir si han de pactar i encara menys amb qui. Només faltaria, perquè al cap i a la fi l’activitat política és prou tensa i complicada inherentment que ha de ser insuportable si has de formar equip comú amb gent que no suportes. Aquesta sobirania decisòria és absoluta, però no treu que els dos partits tenen un compromís moral amb el votant progressista. I aquest votant progressista els ha enviat missatges clars i específics des de la legislatura passada, dividint el vot (no de forma equitativa) i fins i tot apostant pels demòcrates. DA i Martí tenen vot prestat d’antics votants socialdemòcrates que no estan disposats a col·laborar en aquesta guerra intestina que devora electoralment els dos partits. Els resultats electorals, especialment del PS, han estat un des­astre sense pal·liatius, especialment cruels a les comunals. Ha deixat de ser alternativa de Govern, cedint els galons als liberals com a principal força de l’oposició, i ha quedat reduït a la mínima expressió sense ni tan sols poder tenir un grup parlamentari. A SDP no li ha anat pas millor. Continua sent un partit dels que poden fer el congrés en un bar perquè hi entren tots. No s’ha enlairat ni apunta que ho faci en el futur proper. Però al mateix temps ha demostrat ser resistent, amb la capacitat de mantenir un suport petit però fidel. I aquesta resistència ha trencat els esquemes d’un PS que estava convençut que SDP moriria de mica en mica per inanició, per falta de gent en el projecte. El partit patrocinat per Bartumeu té pocs soldats però fidels i tampoc sembla disposat a entregar la tovallola. Ara ja fa anys que la partida d’escacs que juguen està en posició de taules amb el risc de convertir-se en indefinides. A cada contesa electoral els dos partits es pensen que d’una vegada per totes l’altre esclatarà. I mentrestant el centredreta i la dreta arrasen als comicis amb el control de més del 80% del Consell i la totalitat dels comuns. El sentit comú diria que davant una situació tan extrema cal replantejar objectius i fer sacrificis. Però tot segueix igual, com a les guerres de trinxeres, on es deixen la vida per avançar un metre que l’endemà tornen a perdre.