El “difícil” pacte sanitari

Les primeres reaccions després de la compareixença parlamentària del ministre de Salut, Carles Álvarez Marfany, no convidaven pas a l’optimisme. Al juliol el ministre es presentava davant la comissió legislativa de Sanitat per presentar, en teoria, les línies mestres de la seva reforma a l’arc parlamentari. L’oposició en ple va sortir decebuda de la trobada, tot lamentant la falta de concreció de les propostes. No estava mancada de raó. El que allà es va exposar no deixava de ser un resum de tot el que des del ministeri de Salut s’ha posat sobre la taula els últims anys i que ja s’havia sentit en aquella sala en més d’una ocasió –metge referent, cartera de serveis, història clínica compartida– però sense gaires més concrecions. S’entén la intenció de buscar acords amplis per impulsar les grans reformes. I la de la sanitat ho és perquè el que està en joc és introduir canvis d’abast en el model, que aconsegueixin fer-lo sostenible en el temps i, per tant, canvis que necessitarien ser perdurables i no estar sotmesos als eventuals canvis al capdavant del Govern. Però el cert és que la qüestió sanitària té tots els elements per ser més una arma de confrontació política que no pas de gran consens. La magnitud del dèficit sanitari necessita mesures correctores que molt possiblement també seran impopulars, i és dubtós que l’oposició es vulgui afegir a un desgast que voldran que assumeixi qui governa. En tot cas, és ara que s’enceten les converses entre el Govern i els grups parlamentaris, i els resultats es veuran de manera imminent. Si tal com assegura el ministre de Salut la reforma es tira endavant sí o sí, els contactes no es poden eternitzar si no es percep que els acords van endavant. Tampoc val quedar-se a mitges perquè es tracta de corregir la deriva del dèficit sanitari, no de posar-hi pegats pensant més en vots i eleccions que no pas a frenar la despesa. Ja han passat massa anys, massa ministres i massa plans, i la reforma és encara un projecte –la idea del metge referent compleix onze anys i és pràcticament només això, una idea– perquè tothom ha estat més pendent d’evitar cremar-se políticament que no pas de posar fi als problemes endèmics del model. Aquest curs polític que arrenca veurem si la reforma deixa de ser només teoria i el ministeri posa fil a l’agulla.