Editorial
El ritme del pacte
El ministre de Salut va exposar fa dos mesos les línies de la reforma sanitària i del pacte d’Estat que ara per ara no avança, amb el risc que les accions per millorar la gestió en salut continuïn sense arribar a fer-se realitat
La reforma sanitària és un dels projectes que el Govern ha insistit que voldria desenvolupar amb un pacte d’Estat. La voluntat s’ha fet palesa moltes vegades, en diferents discursos del cap de l’executiu i del titular de la cartera però segueix sense arribar. L’última referència la va fer Carles Álvarez fa dos mesos quan va exposar en la comissió legislativa del Consell General les grans línies de la política sanitària. L’únic avenç des de llavors ha estat una trobada informal del ministre amb SDP on no es va entrar en detalls i es van ajornar les concrecions per a una nova reunió. Amb la resta de formacions polítiques encara no hi ha hagut contactes. L’activitat del Govern evidencia que les converses per tancar un acord nacional de salut progressen a un ritme pausat, similar al de la reforma sanitària. Camí dels dos anys del segon mandat demòcrata les propostes concretes i les iniciatives que s’aplicaran per solucionar els problemes que la gestió sanitària i el dèficit que s’eleva cada exercici s’han exposat però no hi ha hagut elements que indiquin que es comença a treballar per fer-los realitat. Si l’executiu vol comptar amb la implicació de totes les forces polítiques en la reforma hauria d’agilitar ja el procés. Si s’ha de fer una oferta als partits, aconseguir que se sumin al pacte, celebrar reunions per treballar conjuntament, tenir en compte les aportacions que facin, elaborar una proposta conjunta, potser consultar-la amb els sectors implicats i finalment definir el que es farà i fer-ho tot apunta que tornaran a passar bastants mesos sense que es prenguin les decisions i es comencin a implementar les mesures que urgeixen al món sanitari si no es vol que el forat negatiu continuï augmentant. L’acord amb la participació de totes les formacions és necessari perquè la reforma sanitària no es converteixi en arma política. Les disfuncions que s’han de solucionar exigeixen accions contundents que tindran el cost i el desgast corresponents per a qui les adopti, però que han de ser compartides per tots els representants de la ciutadania perquè és una qüestió d’Estat que afecta tothom i la reforma hauria de perdurar en el temps. Si compta amb el suport de tots els grups no hi ha el risc que s’anul·lin i se n’apliquin d’altres si canvia el Govern perquè el sistema, a més de bona gestió, també necessita estabilitat.