Editorial
El fracàs de la trumfa
Cinc anys després de posar-se en marxa el projecte de la trumfa desapareixerà per errors en la gestió i falta de suport públic que els pagesos necessiten per tenir ingressos suficients per conrear la terra i no decidir deixar els camps erms
Després d’anys d’incertesa i de dibuixar-se un futur poc engrescador per a la trumfa d’Andorra el projecte es dóna per finalitzat. Sabors i Aromes ha convocat els socis per al mes vinent per dissoldre l’empresa que acumula pèrdues que es consideren incapaços d’assumir i que els han portat a la fallida. La liquidació de la societat posa fi a una proposta impulsada amb l’objectiu de diversificar els conreus i amb la pretensió d’obrir camí per a nous productes. Mai no va funcionar correctament. La falta d’implicació de Govern, problemes de gestió per com es va dimensionar inicialment i la retirada de socis decebuts que van deixar de plantar pel nul rendiment que obtenien han abocat el projecte a un fracàs que semblava evident. Fa anys que ningú ha volgut agafar les regnes de la cooperativa per l’elevat deute, bàsicament en impagaments als socis. S’han sumat collites que no s’han venut, guanys per sota del previst, dificultats de comercialització i els ajuts de l’executiu que no arribaven en la quantitat i forma desitjada, com ha succeït amb la carn de qualitat. Un conjunt d’elements que han frustrat una iniciativa que podia haver perdurat amb una altra actuació de totes les parts. És evident que totes les pèrdues de la societat no s’havien de sufragar amb diners de l’Estat però calia la participació pública perquè si no el sector primari té molt difícil sobreviure. Si Govern hagués intervingut abans no s’hauria assolit el negatiu que ara fa inviable la societat en la que, atesos el resultat, ningú no hi vol participar. El fracàs de la cooperativa creada el 2011 per conrear patata del Principat és un cop important per a les iniciatives que es perfilaven com a complement de les explotacions agrícoles i ramaderes. També van apostar per les herbes medicinals i mai es van posar al mercat. Es manté així la dependència de la plantació de tabac, limitada per les quotes fixes de cada pagès, i més enllà de la qual es necessiten activitats que aportin recursos als agricultors i els facin possible continuar cuidant la terra. Sense pagesia i ramaderia una part de l’atractiu paisatgístic d’Andorra està en perill. Els privats que obtenen rendiment dels camps han de ser els primers a implicar-se però el sector públic i la societat en general, com a compradors i distribuïdors, té un paper important per fer que una part de la natura del país no desaparegui.