Mònaco i San Marino

Els microestats europeus no han tingut històricament una relació gaire estreta. Bàsicament s’han interrelacionat amb els estats veïns perquè al cap i a la fi les relacions econòmiques, socials o culturals són pràcticament inexistents. Hi ha trobades cíclicament i fins i tot uns Jocs dels Petits Estats, però la realitat de cadascun ha anat evolucionant de forma totalment independent a la de la resta. Per primer cop a la història Andorra, San Marino i Mònaco estan embarcats en un mateix vaixell per negociar amb el transantlàntic de la Unió Europea. És lògic que Brussel·les vulgui un marc de relació estandarditzat amb els microestats, encara que les realitats dels tres siguin tan diferents que no serà gens fàcil establir posicions unitàries. Simplificant molt, San Marino es troba immers en la pitjor crisi econòmica de l’era moderna i importants incerteses de com ha de ser el nou model econòmic. El vell va saltar pels aires amb l’esfondrament del sector financer. Els sanmarinesos veuen en l’accés al mercat únic europeu la via per donar un nou impuls a l’activitat econòmica. Mònaco, en canvi, juga en una lliga totalment diferent. La crisi el va afectar de forma molt relativa i no ha patit grans problemes. Així, mentre un juga amb un objectiu clar a assolir, l’altre està més preocupat de no perdre l’estatus actual. Andorra es veu i es veurà afectada per la realitat dels dos països perquè la negociació amb Brussel·les ha d’acabar tenint punts importants de coincidència. Des d’un punt de vista bàsic, San Marino està més disposat que Mònaco a oferir. Té menys a perdre. Andorra es troba en una posició que es podria considerar com a intermèdia. Té també molt a perdre si les futures condicions duaneres són pitjors que les de l’acord actual. També té molt a gua­nyar perquè el nou model econòmic basat en l’obertura i en la transparència gairebé requereix de forma taxativa l’accés al mercat interior comunitari. No té cap sentit que empreses importants s’instal·lin en el futur al Principat si no tenen la possibilitat de treballar dins d’un marc europeu homologat. A hores d’ara, l’únic que s’ha mullat clarament ha estat el Parlament monegasc, amb una petició expressa per alentir la negociació en espera de com evoluciona la UE amb el Brexit. La millor composició de quina és l’actitud de Brussel·les es podrà saber el 6 d’octubre, quan Toni Martí visiti Jean-Claude Juncker.