L'excés sanitari es paga

L’exagerat creixement de la despesa sanitària no s’explica ni per l’augment de la població ni tampoc per l’envelliment de la ciutadania. S’ha passat d’uns 66.000 a uns 78.000 habitants, xifra que significa un increment d’un 20% (tot i que les dades de cens s’han d’agafar amb pinces i són escassament fiables). La despesa, en canvi, ha pujat un 163%. El factor de l’envelliment –com és fàcilment deduïble– només justifica una part de l’increment. El Govern s’hauria de mirar molt de prop la gràfica de la despesa sanitària, perquè l’evolució el deixa en molt mal lloc. Els demòcrates arriben al poder amb una despesa sanitària del seu primer any de pressupost (2012) d’uns 118 milions d’euros. En cinc anys s’haurà apujat fins als 145 previstos per a l’any vinent. Significa que en tan sols cinc anys creix un 23% el cost sanitari, i amb un nivell de població molt similar, ja que com a molt s’ha passat de 76.000 a 78.000 habitants. I és en aquesta etapa de DA el moment on s’han aplicat retallades destacades. Per exemple en farmàcia, on bona part dels medicaments d’ús quotidià han deixat d’entrar per la CASS. O en pagament de prestacions quan s’ha reduït el percentatge que es retorna en algunes especialitats, s’han abaixat els preus d’actes mèdics i s’han instaurat controls obligatoris en les proves més cares. En paràmetres de població, envelliment i prestacions, no té cap sentit. Les accions empreses eren suficients per aturar l’increment uns anys fins que l’envelliment hagués tornat a tirar del carro del dèficit. Com s’explica que hagi augmentat un 23% la despesa, amb prop de 30 milions d’euros més? Les dades ho aclareixen. És una combinació entre la pujada constant de despesa de l’hospital i el SAAS –difícilment justificable en termes sanitaris– i un augment persistent dels actes mèdics per part dels professionals liberals i del mateix hospital. En cinc anys, el nombre de professionals sanitaris ha pujat molt, sobretot en algunes especialitats, com ara fisioteràpia i odontologia. La despesa creix al ritme de les noves incorporacions. Més professionals, més actes mèdics, encara que la població fins i tot disminueixi algun any. Tots s’ho fan per generar prou recursos. Menys pacients per professional, més actes (o més cars) per pacient. El problema no és el model. És el descontrol, la barra lliure i la incapacitat de la CASS, el SAAS i el Govern de parar els peus a l’hospital i als professionals liberals que sobrefacturen.