La dimissió d'Alcobé

Toni Martí va comparèixer amb Jordi Alcobé per deixar clar que la dimissió del ministre no canviarà el full de ruta de l’executiu demòcrata. El cap de Govern ha garantit que el gabinet continuarà fins al final de la legislatura i que hi haurà un relleu en el ministeri, amb el que descarta el repartiment de les funcions que fins ara desenvolupava Alcobé entre la resta de ministeris. El canillenc va assegurar que marxa per evitar que la polèmica respecte a la seva figura i el fet d’haver cobrat de BPA durant un any i mig mentre era ministre. La dimissió era inevitable perquè Alcobé va incomplir de forma flagrant la llei de Govern que impedeix exercir com a ministre al mateix temps que es cobra per altres treballs remunerats. El propi ministre havia admès aquesta circumstància i era evident que l’entorn de l’antiga BPA anava a continuar filtrant informacions, tal com va fer amb Meritxell Mateu per desgastar l’executiu, i que l’oposició no deixaria anar la presa. Alcobé havia de dimitir perquè un ministre no pot saltar-se la llei de Govern i menys durant un any i mig. Va actuar malament i aquest és el preu que havia de pagar. Però s’ha de reconèixer que ha tingut la valentia i la coherència de dimitir. I això no és tan senzill, i menys a Andorra. Des del Govern de Marc Forné fins al de Jaume Bartumeu s’han produït casos en què algun dels ministres havia de plegar tant sí com no. I no ho van fer. Tampoc consellers. A més, també s’ha de reconèixer que la dimissió s’ha produït amb molta celeritat i que l’espai temporal entre l’inici de la polèmica i la dimissió final ha estat molt curt. Els demòcrates estan demostrant que com a mínim assumeixen els errors de la forma que toca, tal com va fer Meritxell Mateu. Tot l’arc polític ha de començar a tenir clar que les estratègies que han seguit històricament de deixar passar el temps perquè els afers s’oblidin i aferrar-se a la cadira com a recepta màgica perquè mai passi res han quedat al bagul de la història. La famosa bula política nacional per la qual les incompatibilitats eren minimitzades, fins i tot quan eren flagrants. ha de passar a la història. Els exemples de Mateu i d’Alcobé han de servir perquè mai més un polític sigui impune. I també han de servir, evidentment, per establir un nou escenari en què els càrrecs electes sàpiguen que s’ha d’anar amb cura en el respecte de la dignitat d’un elegit del poble o d’un nomenat pel cap de Govern. L’ancianne regime de laisser faire laisser passer s’ha acabat.