Doble nacionalitat

En el debat sobre la doble nacionalitat sobren excuses i plantejaments interessats que s’arrosseguen des de fa més de dues dècades. La realitat social comporta que la possibilitat de tenir doble nacionalitat derivaria en el fet que més del 90% dels nacionals i dels que poden ser-ho i no se n’han fet disposessin de forma gairebé immediata d’un segon passaport (comunitari). Fins i tot un percentatge per determinar en podria tenir tres. La pràctica totalitat de la població té un avantpassat proper d’un Estat comunitari i són relativament molt poques les persones que tenen els quatre avis andor­rans. Analitzant-ho per tendència gairebé ningú tindria només el passaport andorrà. I, parlant clar, el passaport andorrà deixaria de tenir sentit perquè els andorrans portarien el seu passaport comunitari només passar la frontera cap a territori comunitari. Fora d’Andorra no hi hauria andor­rans, sinó espanyols, francesos i portuguesos amb cotxes andorrans. És evident que ser nacional d’un país comunitari quan s’està en aquest país té molts més avantatges que ser un forà, especialment d’un Estat de fora de la UE. La nacionalitat andorrana només tindria sentit dins del territori del Principat amb l’opció de votar i de tenir preferència a l’hora d’entrar a treballar en l’administració. L’andorrana seria una nacionalitat de complaença que de cop i volta tindria deu mil nous nacionals que fins ara no s’hi han afegit perquè, fonamentalment, no volen perdre la seva nacionalitat d’origen (i és perfectament respectable). És comprensible que el Partit Socialdemòcrata vulgui virar cap a aquest canvi perquè és innegable que electoralment passaria a tenir un cos potencial d’electors afins molt més gran. Bona part dels residents que han renunciat a fer-se andorrans, tot i fer vint anys que són al país, són presumiblement més propers al PS que a la resta de forces. I la doble nacionalitat apunta que capgiraria l’actual escenari electoral. El repte amb el passaport és clar: una necessària i imperativa valorització. Ser només andorrà no pot ser un handicap, com ho és avui en dia, en una societat globalitzada, i cal que sigui equivalent a un de la Unió Europea. El futur només pot passar per aquí i ha de ser un dels pilars de la negociació de l’acord d’associació.