La tàctica de la injúria

La campanya d’assetjament que estan duent a terme des de l’anonimat dubtosos mitjans digitals contra Toni Martí i el Govern que encapçala no té aturador. Del que es tracta és de sembrar dubtes sobre l’honorabilitat dels membres de l’executiu, sense importar si hi ha motius ferms ni si la informació està elaborada des del mínim rigor, amb l’únic objectiu de minar-ne el crèdit en l’àmbit personal i polític. Ara li ha arribat el torn al ministre d’Educació, Èric Jover. Se’l pretén desacreditar perquè té accions d’una empresa familiar heretada del seu pare. Una situació que se sabia, com se sabia que no ha estat ni està contractada per cap administració i que ell no percep cap salari; per la qual cosa no incompleix cap llei. Però pel que es pot veure a les sessions del Consell des de l’esclat de la crisi de BPA això no té cap importància. I és al Consell on la campanya de desprestigi s’amplifica i aconsegueix els millors rèdits: sembla que l’oposició vol fer caure el Govern al preu que sigui. Una causa que en altres circumstàncies no mereixeria cap reflexió –d’això va fer oposició– però que en el context actual demana un plus de responsabilitat i reflexió a l’hora d’usar informació anònima, interessada i poc o gens contrastada com a arma desestabilitzadora. Perquè hem arribat a un extrem que això ja no va de Martí sí o no, de DA sí o no, això va de la credibilitat d’Andorra com a país. No es tracta de deixar de fer oposició, ni de donar suport al Govern, ni de renunciar a posar sobre la taula les irregularitats que es detectin, ni d’ignorar les mancances de l’executiu, sinó de deixar de contribuir a una campanya orquestrada per qui tot el món sap i que només busca presentar Andorra com un cau de sàtrapes i cor­ruptes. Dins i fora de les nostres fronteres. Els consellers generals de l’oposició no es cansen de demanar la màxima transparència a l’executiu. Una actitud molt lloable. Per això des d’aquesta tribuna no podem més que comminar tots els càr­recs electes del país a predicar amb l’exemple. I és que no es tracta d’una qüestió jurídica, sinó política. Sense dilació i sense exempcions restem a l’espera que tots els consellers facin públic en quines empreses tenen interessos ells i els seus familiars directes, si aquestes han estat contractades per administracions públiques, si perceben alguns tipus de retribució i si estan disposats a tancar-les o renunciar a la seva propietat. D’aquesta manera es podrà determinar els límits dels conflictes d’interessos i de les incompatibilitats. Ara bé, si aquestes són les regles del joc que es volen instaurar, cal tenir present que hauran de deixar de fer política tots els empresaris i professionals liberals. Per la qual cosa la pràctica totalitat de l’actual Consell General hauria de presentar la dimissió d’immediat. Com hauria passat amb tots els Consells i Governs posteriors a l’aprovació de la Constitució.