Editorial
Ocupació plena
Les xifres mostren contundentment com al final Andorra ha arribat a la plena ocupació, amb un grup d’aturats crònics que es troba per sota dels 400. Fins i tot es comença a manifestar una manca de mà d’obra incipient que va a més
L'’ocupació plena és innegable des del moment en què al novembre es va registrar una equivalència de gairebé quatre llocs de treball sense cobrir per cada aturat. A nivell numèric significa que pels 393 aturats hi ha 1.377 demandes per a nous empleats. Es pot donar per fet que s’ha entrat en la quota d’atur crònic que és molt difícil de reduir. Aquest fenomen és comú a tots els estats perquè hi ha infinites casuístiques que porten que un petit grup de la població no treballi i estigui apuntada al Servei d’Ocupació. I es tracta d’un percentatge al voltant de l’1% de la població, una situació que seria l’enveja de la pràctica totalitat dels estats. És cert, però, que l’ocupació plena té certa trampa perquè en els anys més durs de la crisi es va produir una caiguda constant d’assalariats que va derivar en el fet que milers de residents deixessin el país. Per tant, el matalàs de persones sense feina sempre va ser relativament petit, amb un màxim de poc més de mil persones. I es pot qualificar de petit perquè si els residents que van marxar haguessin decidit quedar-se el país s’hauria enfrontat a una situació límit, amb més de set mil empleats sense feina i un sistema de Seguretat Social i de prestació d’atur incapaç d’haver d’aguantar aquesta situació durant un temps mínimament perllongat. Aquesta reducció poblacional ha estat clau perquè l’ocupació plena hagi estat fàcil d’aconseguir. Per poc que la crisi ha deixat de tenir el peu al coll de l’economia, el flux intern de treballadors ha estat insuficient per fer front a la demanda dels diferents sectors econòmics. Perquè l’ocupació plena no s’ha acompanyat d’un ressorgiment econòmic de la mateixa dimensió. La millora, a hores d’ara, ha estat minsa i les facturacions en general no han experimentat increments espectaculars. Tot i no abonar les teories de plor constant de molts sectors econòmics, és ben cert que la situació actual continua estant a anys llum de l’època daurada anterior a la crisi. El balanç del 2016 és bo, però irregular. L’hoteleria es dispara perquè torna el moviment turístic del mercat espanyol a un bon nivell, però el comerç no acaba de fer un salt endavant respecte a la competència en preu, sense costos de personal, des del comerç electrònic.