Editorial
Sanitat malalta
Les dades del tancament de comptes de la Caixa Andorrana de Seguretat Social corresponents als nou primers mesos de l’any mostren un augment de la despesa a la branca malaltia d’un 10% respecte al mateix període de l’any anterior
La presentació del reglament que es prepara per a l’hospital ha coincidit en el temps amb les xifres de la despesa sanitària a la Seguretat Social. Sense exagerar, les xifres són un autèntic desastre que demostra el grau de descontrol absolut del sistema sanitari. Quan l’objectiu prioritari és la contenció en la despesa i l’Estat es troba prop del límit del que pot assumir de dèficit sanitari és decebedor i preocupant que es disparin els costos en un 10%. S’ha de recordar que aquest any ha estat el primer d’aplicació plena de l’increment de dos punts a les cotitzacions, fet que ha obligat empresaris i treballadors a incrementar un punt cadascun el que paguen mensualment de les nòmines per a la sanitat. Els 20 milions extra que ha suposat aquesta mesura ja se’ls ha menjat el descontrol a l’àrea sanitària. I és significatiu que en el capítol de les baixes, el gran anatema històric per culpar els assalariats del dèficit sanitari, s’ha rebaixat en un 2,5% la despesa. És l’hospital i els professionals liberals els que continuen la sobrefacturació, aprofitant que paga la padrina. L’hospital continua sent la pitjor rèmora per a un Govern que encara no ha entès que mentre continua l’absoluta impunitat des del centre per malbaratar recursos és absolutament impossible plantejar-se una reforma sanitària. Com a principal entitat pública del sistema sanitari, l’hospital és el primer que hauria de donar exemple en la contenció. I exemple en dona, però d’increment de la despesa constant i injustificat. El ministeri de Salut és l’altre gran culpable en acceptar pressupostos injustificats i injustificables, amb contractacions constants de nous professionals. Aquest Govern ha estat incapaç de solucionar el forat sanitari i per aquest s’escolen els milions que farien falta en d’altres àrees. Ningú diu que no s’hi hagi d’aportar diners des de l’Estat, però mai es pot permetre que el sector s’hagi convertit en un pou cada cop més gran que sembla no tenir fons. Poden presentar 25 plans més dels que ja han fet en aquests sis anys, però mai se’n sortiran perquè a hores d’ara encara no han tingut el valor de fer front al principal problema: falta de control, de supervisió i d’actuació quan es detecta un malbaratament de recursos. Sense això, la resta és pur fum.