Classificar els hotels

Els criteris que està seguint Govern per confeccionar la classificació hotelera aixeca crítiques d’una part del sector, que considera que no servirà per aturar la guerra de preus entre els establiments, que arriba fins a l’extrem d’oferir tarifes per sota del preu de cost. Per la qual cosa es produeix una contradicció entre el nombre d’estrelles de l’establiment i l’import que es cobra per l’habitació. La manera d’establir les categories és el segon gran punt de fricció entre, en aquest cas, la patronal representada per Autèntics Hotels i l’administració. El fet que tan sols es tinguin en compte les instal·lacions i no es valori com és degut la qualitat dels serveis als clients crea un greuge comparatiu i deixa insatisfets els visitants acostumats a uns estàndards homologats a països del nostre entorn. Una demanda carregada de sentit que hauria de quedar perfectament reglamentada. A aquestes altures, no és lògic ni acceptable que després de tants anys darrere un text legal adaptat a les exigències actuals en el món del turisme per a la classificació hotelera, s’opti per un model de mínims obert a qualsevol tipus de casuística. Això no significa que l’eina legislativa hagi de beneficiar només un determinat tipus d’establiment, sinó tot el contrari. Ha de ser garant de la convivència d’ofertes a partir d’unes normes i exigències definides amb el màxim de precisió i evitar que el producte que es posi al mercat pugui donar lloc a equívocs i a la insatisfacció del client. Perquè és un aspecte consubstancial a la marca país, que també es nodreix de valors com la seriositat. D’aquesta manera, el debat deixaria de ser turisme low cost sí o no, perquè es podrien arribar a cobrir totes les alterna-tives possibles adaptades al poder adquisitiu dels visitants. Fer una classificació hotelera sempre ha topat amb les reticències, quan no amb l’oposició, de determinats establiments amb molt de pes en el sector. La millor manera de superar aquest estadi seria implantar un model testat que més s’adapti al país. Acostumats com estem a veure com moltes lleis són pràcticament una traducció literal en qüestions molt més sensibles de les vigents en altres estats, costa d’entendre que hi hagi tants escrúpols i el text no avanci a bon ritme. Diàleg amb els afectats, un plantejament clar, un model homologat i acceptar que mai tot­hom estarà satisfet. Governar amb criteri, vaja.