Editorial
Violència inadmissible
El maltractament continua instal·lat en algunes llars com a forma de relació d’algú que vol imposar-se sotmetent l’altre amb una conducta que posa en relleu que falla l’educació i la societat si no es desterren aquests comportaments
Les actuacions de la policia per violència en l’àmbit domèstic han registrat un increment notable els últims dotze mesos. De les 52 detencions del 2015 s’ha arribat a les 76 acumulades al llarg de l’últim any. Les xifres evidencien que els maltractaments continuen sent un comportament arrelat entre una part de la població, bàsicament homes que agredeixen dones, i revelen que no es pot deixar d’insistir en les polítiques de sensibilització per erradicar aquesta manera d’entendre les relacions. Des d’un plantejament de superioritat d’un dels integrants de la parella que pretén controlar, sotmetre i eliminar la llibertat de l’altre per una errònia i nefasta creença de possessió. Uns pensaments inadmissibles que han de ser totalment desterrats d’una societat que ha avançat força i amb l’esforç de moltes persones en les polítiques d’igualtat, tot i que aquesta sigui una mostra que en la pràctica hi ha molta gent que no les ha assumit. Sobresurten a més elements en el recull de les intervencions del cos de seguretat que alerten que les noves generacions reprodueixen conductes d’intolerància i maltractament que per l’educació que han rebut haurien de rebutjar amb contundència. Com les agressions entre parelles del mateix sexe que s’han anat normalitzant fruit d’una intensa lluita per la igualtat de drets i l’acceptació social i que ara reprodueixen comportaments que poc tenen a veure amb aquests principis de respecte i tolerància envers l’altre. Més preocupants encara són les agressions de fills a pares, perquè demostren un fracàs alarmant a les llars principalment però també a la societat i a l’escola quan s’empra la violència per imposar-se sobre els progenitors. Els maltractaments domèstics no es poden consentir en cap de les modalitats i la realitat apunta que no deixen de produir-se i que la nova tipificació penal dona cabuda a actes que abans podien quedar impunes. Ha de ser aquest el camí. La societat en general des de tots els àmbits té la responsabilitat d’actuar per combatre’ls i donar suficient suport, de reconeixement i de recursos a disposició de les víctimes perquè puguin sortir d’aquest cercle i trencar amb l’agressor. El càstig penal ha d’existir per a comportaments en altre temps consentits, alhora que s’ha de prioritzar l’educació com a eina essencial per afrontar-los i eliminar-los.