La llei de la policia

La memòria dels polítics sovint té tendència a ser de curta durada i és gairebé l’única explicació al posicionament del Partit Socialdemòcrata respecte als canvis que ha introduït la nova llei de la policia. Els consellers del PS ja deuen haver oblidat les situacions d’escàndol públic i avergonyiment generalitzat que s’han viscut al país, i no fa tant, amb casos com els de Prados i Troguet. La indignació popular va ser majúscula en constatar com els membres del cos de policia disposaven d’una impunitat gairebé absoluta per cometre tot tipus de disbauxes, emparats en una legislació derivada d’una voluntat manifesta de tenir el seu suport. El clamor posterior als casos dels escàndols demanava la fi de la impunitat derivada de la legislació del 2004 que permetia, per molt grossa que es fes, tenir garantida la pensió. Els casos de Troguet i Prados no són els únics. N’hi ha hagut uns quants més, com el del policia cleptòman que robava droga de les proves que es traslladaven a la Batllia i que es quedava els objectes perduts. N’hi ha més, però no cal incidir-hi. El règim sancionador era ridícul, a més d’una llei que permetia les jubilacions exprés en cas de ser agafat in fraganti. I la immensa majoria dels integrants del cos de policia s’han avergonyit d’alguns dels seus companys i segurament estan d’acord que aquell que embruta l’uniforme no sigui recompensat com estava succeint fins ara. Els liberals de l’època Forné van voler guanyar-se el favor dels policies. I és difícilment explicable el posicionament dels socialdemòcrates d’impedir una regulació amb unes obligacions mínimes per al cos. Per molt que continuïn pensant que el seu espai per créixer electoralment es troba dins de la Funció Pública hi ha plantejaments fora de lloc. Alguns d’ells fins i tot pretenien anar enrere respecte de la legislació del 2004. És lògic que els sindicats, creats per defensar els interessos dels seus col·lectius, passant fins i tot per davant de l’interès general, s’atrinxerin per protegir al màxim els privilegis. Però els partits polítics representen sectors molt més amplis de la ciutadania. Els casos Troguet i Prados continuen estant ben presents a la memòria col·lectiva, encara que hi hagi polítics entestats a creure que la ciutadania oblida ràpid un cop ha passat el cop de l’escàndol.