Europa no ho entén

L'ens europeu retreu que a Andorra no s’hagi establert “cap organisme amb competències especialitzades per combatre el racisme, la discriminació racial, la xenofòbia, l’antisemitisme i la intolerància a escala nacional”. Al mateix temps, remarca que el Raonador del Ciutadà no és la via adient perquè té competències limitades i no pot tractar la discriminació en el sector privat. S’incideix que el Raonador tampoc no disposa de facultats explícites per tractar accions relacionades amb la discriminació racial, homòfoba o trànsfoba. La recomanació és impecable i fins i tot es podrien crear altres organismes que falten i que tindrien aportacions positives. Però la Comissió, com tants altres organismes continentals, encara no ha acabat d’entendre la realitat dels microestats. Andorra, amb 70.000 habitants, no pot aspirar a disposar, ni que sigui a microescala, de tots els organismes que funcionen en estats amb milions d’habitants. Perquè els costos i la càrrega que suposa per a l’Estat i la ciutadania sempre s’ha de posar en un dels costats de la balança. Intentant defugir la demagògia, caldria avaluar quants casos d’incidents racistes o xenòfobs entre privats tenen lloc anualment a Andorra. És impossible d’afirmar, però en tot cas és difícil dissentir respecte al fet que són molt pocs. Crear una entitat específica i assignar-li recursos, personal i dotació per a una tasca en la qual a vegades no hi haurà ni un sol avís (o un) al mes és un malbaratament de recursos. Perquè la Comissió que ha emès l’informe no comprèn que per crear aquest mecanisme, amb els recursos limitats de l’Estat, s’acaba reduint la partida per a d’altres camps en què potser és més necessari: benestar i afers socials. Els avaluadors europeus cauen una vegada i una altra en el mateix error intentant aplicar les pautes que van ser concebudes per a països amb desenes de milions d’habitants i molts milers de quilòmetres quadrats de superfície. Segurament tot quedarà en no-res perquè el Govern ja ha anunciat que canviarà la llei amb la intenció que el Raonador del Ciutadà pugui fer-se càrrec d’aquest tipus de situacions. És una solució pragmàtica que esperem que sigui suficient perquè la despesa de l’administració pública ja es troba en un llindar proper al màxim assumible.