Marsol, López i la tàctica

La negociació del repartiment dels 55 milions en transferències comunals s’està convertint en un tauler d’escacs on els moviments dels diferents jugadors van més enllà del que es veu. Pere López té molt clar que el PS només té possibilitats de guanyar el 2019 a Andorra la Vella i a Encamp. L’escenari amb tres llistes (DA, Ld’A i PS) amb opcions obre la porta al fet que els socialdemòcrates guanyin una parroquial (els propers comicis es compliran deu anys sense vèncer en cap). En una decisió pragmàtica i que només el futur podrà dir si és encertada o no, els socialdemòcrates defensen a ultrança que Andorra la Vella ha de rebre més diners en tenir més població. A Canillo i Ordino, les més perjudicades del repartiment que propugna el PS, no tenen cap possibilitat i tampoc gaires vots per a la llista nacional. La jugada ha provocat que un altre dels jugadors, Conxita Marsol, hagi decidit prendre riscos. S’embolcalla amb la bandera de la capital (tal com va fer Toni Martí amb el Madriu) per donar a entendre que per a ella Andorra la Vella passa per davant de DA. El moviment permet un doble efecte. D’una banda, minimitza el guany electoral que pot obtenir el PS i, de l’altra, Marsol està aixecant la mà com a peça clau de futur dins dels demòcrates. Si aconsegueix, com va fer Martí, ser un pilar electoral a la parròquia passa a tenir un pes específic que va més enllà del fet que ara faci de cònsol. Les apostes tant de Marsol com del PS són arriscades perquè una vegada s’han començat a moure les fitxes no se sap ben bé com acabaran col·locades. El PS pot tenir un problema si de forma oberta opta per fer precampa­nya a la capital a canvi d’instar que les menys poblades tinguin menor transferència. El pes en or dels vots de PS (DA els necessita per aprovar la llei) pot quedar-se diluït si els parroquialistes liberals s’acaben alineant amb Govern per frenar un acord que beneficia bàsicament Andorra la Vella. I Marsol haurà de ser molt cauta a l’hora de jugar les cartes tenint en compte que els equilibris poden acabar sent molt inestables quan es tracta de tocar la butxaca. I l’experiència de Rosa Ferrer de pensar-se que tenia prou poder per anar per lliure i controlar la capital és públic i notori com va finalitzar.