Guanys pírrics a la CASS

El fons de pensions de la CASS s’ha incrementat en 34,6 milions d’euros els primers sis mesos de l’any: 18,7 provenen del superàvit del que es recapta en cotitzacions i el que es paga en jubilacions, i 15,9 corresponen a la rendibilitat dels fons. Uns ingressos que se situen per sobre la inflació però que no resolen res. El fons entra en crisi el 2023 i les reserves s’acabaran el 2037, segons l’últim informe actuarial de la parapública. Només cal repassar les variables que incideixen en el capital per comprovar que sense aplicar mesures correctores el col·lapse és inevitable. El 2016 el fons es va incrementar en 73 milions, una xifra lleugerament inferior a la d’enguany si es manté el comportament del primer semestre. Però no és aquest el problema, sinó que es fa evident quan es desglossa la xifra. La part de les reserves superarà en més de deu milions la de l’any en curs, precisament quan la recuperació econòmica és un fet i en conseqüència creix el nombre de treballadors, per tant de cotitzants i d’ingressos. La segona part de l’equació està a costa de les fluctuacions (a la baixa) dels tipus d’interès, que significa que el 65% de les reserves no rendeixen gens en estar invertides en renda fixa. Amb el canvi de la llei s’incrementa el marge de maniobra en permetre assumir més risc en els mercats. Del 65% es passarà a un 50% (com a mínim), de manera que s’allibera un 15% que possibilita destinar a renda variable 10 punts més dels vigents fins a un màxim del 35%. Encara que el rendiment s’ha de veure incrementat no servirà, ni de bon tros, per resoldre la problemàtica. I no és cap crítica a com s’està gestionant el fons. La CASS necessita mesures correctores impopulars i dràstiques per aconseguir la pervivència del sistema, i de retruc de l’Estat, que està abocat a la fallida si en poc més de deu anys ha de destinar 300 milions del pressupost a la parapública perquè pugui pagar les pensions. A banda dels que ja ha destinat en l’actualitat per cobrir el dèficit sanitari, que segueix disparat tot i les promeses de canvis en tot l’entramat per contenir les despeses. Augmentar l’edat de jubilació, apujar el preu del punt, amb la qual cosa se’n redueix el rendiment, o incrementar les cotitzacions de forma gradual i continuada són decisions polítiques que amb indiferència del color polític dels que han manat no han passat mai dels informes. Un nou boom econòmic és més que improbable i el punt de no retorn és a tocar. Els grups no poden seguir girant l’esquena. Fa dies que va arribar l’hora de prendre decisions.