Editorial
La guerra liberal
El conflicte entre els seguidors de Josep Pintat i els de Jordi Gallardo amenaça de portar el partit a una guerra oberta per l’elecció del proper cap de llista per a les generals. Les diferències han esdevingut gairebé irrecuperables
Josep Pintat va subestimar el poder que dona controlar un partit, i quan se’n va voler adonar, Jordi Gallardo havia desenvolupat una tàctica molt treballada per enviar-lo a casa i que semblés que era el propi polític lauredià qui renunciava. Pas a pas i de mica en mica, Gallardo i el seu nucli dur han anat posant pedres per construir una candidatura que tingui el polític d’Andorra la Vella com a cap de llista. Però quan finalment les cartes han quedat damunt la taula, Pintat ha optat per donar batalla quan segurament els gallardistes confiaven que acceptaria una renúncia a ser cap de llista adduint que havia de tornar amb els negocis o la família. Els seguidors de Gallardo sabien que tots els moviments havien de ser naturals i no aixecar recels perquè no es podien arriscar que Unió Laurediana s’adonés de la maniobra i no renovés una coalició que dona tres consellers als liberals (dos de la parroquial i un de la nacional). Els pintadistes estaven desorientats perquè Gallardo havia jugat sàviament les cartes i és molt complicat oposar-se a unes primàries un cop el congrés de la formació les ha aprovat. Però tot l’escenari va canviar el dia que Amadeu Rossell va perdre els papers en una executiva. Els gallardistes pensaven que havien aconseguit el cop de gràcia després que Pintat votés a favor de la reforma comunal de Toni Martí. En aquest estat d’eufòria van intentar aprovar de forma irregular el reglament de les primàries per deixar tancat el cercle, però no van comptar que els representants dels comitès els fessin aturar. L’enuig de Rossell perquè li aturaven el pla va provocar una dimissió a crits. L’error es va intentar subsanar amb una disculpa una setmana després i fer com si no hagués passat res. Els gallardistes, però, estaven cometent la segona irregularitat, perquè un secretari dimitit (ho va anunciar ell a tota l’executiva) no podia convocar una nova trobada. L’escletxa de les irregularitats ha estat aprofitada pels pintadistes per tornar a presentar batalla i posar en dubte les primàries. La conflictivitat és tan gran que serà difícil recuperar la normalitat, perquè ha quedat clar que la desconfiança és màxima i que els dos aspirants sembla que no volen llençar la tovallola i estan disposats a arribar fins al final.