Microestats units

Andorra, San Marino i Mònaco tenen realitats socials, econòmiques i polítiques força diferenciades. La singularitat de cada microestat comporta que tinguin interessos diferents a l’hora de negociar amb Brussel·les un acord d’associació. Però al mateix temps hi ha una sèrie de temes cabdals on els tres països comparteixen problemàtica. És especialment delicat l’afer de la lliure circulació i establiment de persones, per raons de simple sentit comú. En estats de menys de cent mil habitants, permetre que es puguin establir lliurement els ciutadans comunitaris que ho desitgin, no té cap sentit. L’exemple més clar s’ha posat damunt la taula en la trobada entre els tres microestats. Simplement que un centenar d’advocats alemanys s’instal·lessin en un dels tres països –xifra que a nivell de la Unió Europea és infinitesimal– suposaria col·locar una professió contra les cordes. La petitesa en mida i en demografia fa que no es pugui absorbir una quantitat ingent de nous ciutadans ni tampoc una arribada massiva a un sector econòmic concret. No es tracta de proteccionisme, sinó de regles bàsiques de supervivència. Si a Andorra venen cent mil persones més a viure simplement no hi caben i posen en dubte la viabilitat de l’Estat per abastir una població sobredimensionada. La perspectiva europea és diferent, perquè es basa en regles establertes perquè regulin estats amb milions d’habitants. Els tres microestats han d’aprofitar que hi ha una part de la UE (el propi Juncker és luxemburguès) que entén i coneix la realitat dels petits estats. S’han d’establir una sèrie de línies vermelles que no es poden traspassar de cap manera, i la millor forma de defensar-ho és amb una estratègia conjunta dels tres microestats. La Unió Europea ja ha deixat clar que prou feina li costa haver de dedicar temps, personal i esforços a fer un acord amb tres petits països, com per haver de fer tres negociacions diferents. La clau de l’èxit és que un posicionament únic s’apliqui en conceptes distints, deixant que en les especificitats més determinants cadascú arribi a la millor solució possible. Per sort, Andorra, Mònaco i San Marino no competeixen entre ells per cap sector i Brussel·les entendrà molt millor les peticions si es fan en bloc i en un mateix sentit.