Milions per als comuns

Les transferències de diners als comuns viuen una situació paradoxal perquè totes les administracions locals van estar d’acord a establir una limitació als ingressos provinents de l’Estat i finalment, per qüestions purament polítiques, tindran més de deu milions extra. En un escenari de dèficit públic i de necessitat de diners per fer front a problemes com el dèficit sanitari, el resultat final de tot el sainet de les transferències comunals és frapant. La legislació actual és un contrasentit vista amb els paràmetres actuals. A mitjan anys noranta es va pensar en un finançament comunal condicionat. L’obligatorietat de destinar el 80% dels diners que es rebien a inversió tenia com a objectiu evitar que els comuns es dediquessin (com estaven fent) a ampliar plantilles de forma indefinida i a disparar les despeses de funcionament. El model no va funcionar perquè les administracions locals van dedicar l’excés de diners a crear infraestructures vàries, sovint duplicades o septuplicades, que van acabar tenint l’efecte contrari al desitjat: major necessitat de despesa de funcionament per mantenir el que s’anava creant. Fa molts anys que a ningú li ha importat que els comuns deixessin de complir la llei i destinessin lliurement els diners. Des de la crisi bàsicament tot s’ha gastat a pagar personal (cap no va redimensionar la plantilla) i reduir deute. La política ha estat positiva perquè s’ha reduït de forma excepcional l’extraordinari deute dels comuns, però també ha permès visualitzar que s’ha de limitar la quantitat que se’ls transfereix. La inversió ha estat en alguns anys propera a zero. La transferència pensada a mitjan anys noran­ta sobre la base d’una part dels impostos està totalment obsoleta perquè quan es va definir simplement no n’hi havia (més enllà del de l’entrada de mercaderies) i ara hi ha un sistema fiscal desenvolupat que ha multiplicat els ingressos de l’Estat. La reforma comunal pactada és un rentat de cara per establir una xifra fixa: 55 milions. La reforma real va morir el dia que Toni Riberaygua va dimitir, però possiblement la que s’ha fet, veient l’arc parlamentari, és l’única factible. És una llàstima veure com l’electoralisme està convertint un tema cabdal es un serial on l’únic perjudicat és l’Estat i de retruc els ciutadans.