Adeu a Rosa Ferrer

La història política dels últims 25 anys no es pot explicar sense la figura de Rosa Ferrer. Tot és opinable, però el nombre de càrrecs que va exercir en diferents institucions, les victòries en comicis i el pes electoral que va arribar a representar per ella mateixa, la van erigir en la dona més transcendent de la història política nacional. Ferrer –i només Ferrer– va arribar a ser una dona que amb el seu carisma i trajectòria va crear un partit capaç de guanyar unes eleccions. Un grau tal de poder electoral només l’han tingut, en l’era post­constitucional, un grapat d’andor­rans, i tots eren homes. La seva carrera va estar marcada pel progressisme, primer amb una fornada de polítics joves que van lluitar per l’assoliment d’una Constitució; posteriorment per la transformació social des de la socialdemocràcia; i finalment, en un projecte personal que va començar en solitari i va acabar fent coalició amb altres partits. La persona de Ferrer quedarà per sempre més lligada també al feminisme. El seu recorregut en aquest àmbit ha estat un combat contra els prejudicis i les limitacions que han afectat històricament les dones que han fet carrera política. No va ser fàcil, especialment durant els noranta, amb una societat conservadora que no va ser capaç d’acceptar el vot femení fins a la dècada dels setanta del segle passat. En diferents etapes va col·laborar amb dos dels polítics cabdals de l’era postconstitucional: Jaume Bartumeu i Toni Martí. Amb el primer va estar-hi vinculada políticament bona part de la seva car­rera política; i amb els dos, fruit de la seva forta personalitat, hi va acabar enfrontada, perquè va arribar a assolir un pes polític que la convertia en una de les peces clau del tauler, especialment a Andorra la Vella. La seva forma d’entendre l’activitat política, fos comunal o nacional, va estar marcada per una dedicació intensa i immersiva. En el record, i també en la història, han quedat gravades algunes victòries electorals èpiques quan tenia tots els números per ser derrotada. Durant molts anys va ser imprescindible en l’estratègia electoral saber què deia o què faria la Rosa. Aquest escàs privilegi ha de ser una inspiració perquè les noves generacions de polítiques recullin la seva flama, que ara s’ha apagat, i la portin encara més lluny.