Entrar o no a l'FMI

Integrar-se o no al Fons Monetari Internacional és una qüestió simple de posar en una banda de la balança el cost econòmic i a l’altra el benefici. Un estat tan petit no pot permetre’s el luxe de poder pertà­nyer a les infinites organitzacions internacionals existents perquè suposaria una despesa que no tindria un retorn efectiu. El cas de l’FMI és molt particular perquè, més enllà de ser una pedra més en el camí d’Andorra per a la cooperació internacional en matèria financera i per a la transparència, el principal benefici arribaria per un dels aspectes col·laterals de l’organització. Haver d’entrar en el joc econòmic mundial és acceptar les regles i significa que Andorra ha passat a ser avaluada permanentment. Tant el sistema financer com el risc país ho necessiten i en aquestes regles els avaluadors volen jugar sobre segur. I la millor forma és que les xifres relatives a Andorra estiguin garantides o avalades per un organisme internacional que utilitza els estàndards mundials d’avaluació. Sense aquestes dades constatades i constatables l’examen que les agències fan a l’economia nacional sempre té una part d’abstracció. Any rere any i informe rere informe s’han anat queixant del mateix. I ara ja apunten que sense que Andorra tingui dades fiables serà difícil que pugi el seu ràting. És en aquest sentit on pren valor l’entrada a l’FMI perquè és l’organisme que examinarà i aprovarà les dades econòmiques andorranes. Ara cal establir si aquest benefici, pràcticament l’únic perquè Andorra com a país desenvolupat és molt complicat que rebi mai fons de l’FMI, compensa respecte al dipòsit que s’ha de fer. Perquè dels dipòsits és d’on l’organisme treu els diners que presta als països en vies de desenvolupament o els que pateixen crisis molt severes. És trist pensar que en aquest tema, com en molts d’altres, serà difícil que hi pugui haver una posició unitària. Perquè és un exemple clar d’afer d’Estat que afecta aquest i tots el governs del futur. I aquí es barregen dos factors. El primer passa perquè és lleig que Jordi Cinca se’n vagi a iniciar les negociacions sense dir-ho a l’oposició quan el Govern demòcrata sempre està lloant el diàleg. L’altre és que l’oposició ja fa molt de temps que simplement s’oposa a tot esperant desgast electoral i entre tots mai es fa consens en res.