El preu de les bosses

Les xifres varien d’un establiment a altre, però la coincidència és que des que s’ha de pagar un mínim de deu cèntims d’euro per endur-se una bossa de plàstic per carregar la compra, el consum ha baixat. Aquest era l’objectiu del ministeri de Medi Ambient quan va decidir que se n’havia d’apujar el preu per tal de rebaixar-ne l’ús. Els dos cèntims d’euro que s’havien fixat el 2012 havien quedat curts, tal com reflectien les xifres de consum: dels 47 milions que s’havien emprat el 2014 es va passar als 53 el 2015. Els compradors semblaven haver-se acostumat a la despesa extra i mancava un grau d’implicació major dels establiments. El decret en vigor prohibeix, però, la pràctica d’oferir la bossa al client, de manera que els negocis s’apunten a la sensibilització a la clientela, a més, amb missatges a favor de la minimització dels residus en les bosses que entreguen als clients. No té sentit una altra manera de fer-ho, perquè instant els clients a adquirir-ne la iniciativa perd el seu sentit, que és el de reduir l’impacte mediambiental del plàstic i no pas el d’incrementar el tiquet de la seva compra. Algun comprador consultat comentava ahir que l’autèntica manera de demostrar que no es busca el negoci extra és fer desaparèixer les bosses dels establiments. No hi ha dubte que així s’evitarien suspicàcies i s’obligaria tothom a anar a comprar amb la seva pròpia, però a Andorra hi ha un factor a tenir en compte, que és la gran quantitat de compradors turistes i, per tant, que és més difícil que viatgin amb una bossa de roba o un car­ro de la compra. També és important remarcar que reduint les bosses de plàstic en què tradicionalment s’ha carregat la compra no s’acaba el problema. Encara s’usen quantitats ingents de les que no tenen anses per carregar des de la fruita fins a la verdura, a banda del gran nombre d’aliments que se serveixen envasats. Només els consumidors molt conscienciats intenten prescindir-ne, però l’entorn no sempre ajuda. I és que la qüestió va més enllà de la sensibilització dels propis compradors, els establiments també han de ser proactius en aquest sentit. No cal dir, però, que l’idoni hauria de ser, i en això cal seguir treballant, que no siguin els diners els que facin a un comprador rebutjar el plàstic, sinó la pròpia voluntat de contribuir a la protecció de l’entorn.