La vaga i els professors

Difícilment pot ser casualitat que després que els professors fossin pràcticament els únics que van anar a la vaga de treballadors públics, l’Executiu presenti immediatament una nova legislació per al col·lectiu que els dona més privilegis. El Govern ha estat llest portant la legislació directament als interessats, perquè ha desactivat uns sindicats que han vist com les mobilitzacions no van anar més enllà d’Educació. Des del moment que ministeri i professors parlen directament, la idea d’una nova convocatòria de vaga s’ha esvaït davant la por dels sindicats a trobar-se amb una mobilització tan minsa que els deixi definitivament fora de joc. Els líders sindicals hauran d’analitzar el valor de la forta aposta i quins són els rèdits socials obtinguts. És difícilment explicable com Govern pot estar oferint als educadors l’opció de jubilar-se abans dels 65 amb una espècie de subvenció pública quan la CASS acaba d’aprovar la proposta perquè tots els treballadors nacionals es retirin als 67. ¿Com pensa explicar Govern a la privada, ja que aquests dos anys més abans del retir està clar que s’acabaran aprovant, que s’aguditza la discriminació dels empleats al mateix temps que s’incrementen els privilegis dels funcionaris? Un cop més, tot el que envolta la Funció Pública és un concurs entre els partits per veure qui és capaç d’oferir més privilegis en espera d’obtenir el favor a les urnes. Des del moment que fins i tot la dreta dura, que representen els liberals, són els primers a embolcallar-se amb la bandera funcionarial fins on faci falta, difícilment es podrà debatre des del sentit comú. No cal oblidar que els partits de l’oposició (liberals, PS i SDP) van estar alineats amb la vaga fins al moment que es van adonar que no tenia recorregut. Amb aquests condicionants es fa molt fàcil entendre per què cap dels partits amb representació al Consell General fa el més mínim gest envers els treballadors amb sous més baixos de l’empresa privada. Aquest és el debat que haurien d’haver obert els sindicats i els partits que s’autodenominen progressistes. Però uns i altres fan càlculs basats en els vots i encara avui dia amb aquest paradigma el realment útil és lluitar pels interessos dels funcionaris. A la privada la gran majoria no vota i per tant no cal preocupar-se’n.