El tren

Dins dels projectes històrics que periòdicament cada certs anys tornen a estar damunt de la taula, el de la connexió per tren amb França és un clàssic. Amb criteris estrictament d’interès de les parts afectades és una bona idea. A França li interessaria posar en valor la línia de l’Hospitalet donant Andorra com a destí final. Per al Principat, disposar d’una connexió per via fèr­ria comportaria un plus no només per la potencial arribada de més turistes, sinó perquè seria el gran complement a l’entrada per carretera. En aquest cas també cal afegir l’interès que podria tenir Girona d’aconseguir una connexió indirecta per tren amb Andorra que permetés treure de l’ostracisme la seva línia. Però encara que totes les parts hi estiguin interessades, el projecte sembla molt complicat que algun dia vegi la llum perquè el cost econòmic és altíssim. La primera part, amb la creació d’un tren cremallera entre Porta i el Pas, ja se situaria envers els 120 milions d’euros. El projecte complet és incalculable. De la mateixa forma que les tres parts voldrien disposar d’aquest servei també tenen clar que no faran inversions d’aquesta magnitud per a aquest projecte. Andorra disposa d’una capacitat inversora tan limitada que en l’última dècada ha estat incapaç de pressupostar i executar la desviació de Sant Julià per permetre descol·lapsar l’entrada des d’Espanya. Aquesta ha estat sempre la infraestructura prioritària i a dia d’avui tan sols s’està treballant per tenir-ne una part perquè el Govern creu que no es podria permetre enllestir tot el projecte. França acaba de començar l’impuls de la millora de la connexió per carretera amb el Principat. Ha estat la major inversió que ha fet l’Estat veí les últimes dècades i s’ha hagut d’esperar que la via estigués en unes condicions tan pèssimes (i sense prou protecció envers les allaus) que ja no es pogués ajornar més. I és una obra on Andorra ha aportat una petita quantitat respecte al cost total. Amb aquest escenari, pensar en la vinculació Andorra-França-Girona per via fèrria és una utopia. El dossier continuarà en els respectius calaixos i és possible que d’aquí a uns anys algú el torni a posar damunt la taula. Potser llavors la situació haurà canviat i pugui ser un projecte que realment es pugui plantejar realitzar.