Taxa sense sentit

Cada cop que la Societat de Drets d’Autor i Drets Veïns (Sdadv) ha anunciat la intenció de començar a cobrar la tarifa en un nou sector s’ha generat un terrabastall. I probablement una part de la reacció irada té lloc perquè l’obligació d’haver d’abonar una nova factura sol ser un motiu d’enuig –especialment quan la situació econòmica no és de bonança, com va succeir en el sector de l’hostaleria–, però en aquest cas també hi té a veure la falta d’habilitat que sovint ha demostrat l’ens nascut per defensar els drets d’autor. Un exemple clar és el darrer: l’anunci que les escoles també hauran de pagar per l’ús que fan de la música. L’Sdadv va informar que ja s’hauria d’abonar aquest curs i que sumaria un euro per alumne. Un pagament que seria anual. La reacció d’estupefacció va ser gairebé unànime i el ministeri d’Educació va reaccionar amb celeritat per assegurar que ni s’havia parlat de tarifes ni encara menys s’havia posat una data d’aplicació. La inquietud segueix i Podem s’hi ha afegit amb una acció al carrer en què reivindicarà que es congeli la implementació. Educació, en tot cas, deixa clar que el pagament (quin sigui) no sortirà de les butxaques de les famílies. D’una altra manera hauria estat un autèntic despropòsit. No obstant això, continua ratllant l’absurd que els centres educatius hagin d’abonar diners, per exemple, per la música que usin als muntatges de final de curs. L’Sdadv haurà d’explicar-se molt bé perquè la sensació és que es tracta més d’afany recaptatori que de la necessària defensa del treball dels artistes. I el risc que hi ha és que la societat perdi cada cop més credibilitat i, en conseqüència, que es generi una autèntica oposició a la seva tasca. El més sensat és que la societat es replantegi si és aquesta la línia que vol seguir o si fa un pas enrere i comença a treballar una política comunicativa necessària si vol obtenir la credibilitat que ara li falta. Hauria de ser àgil i clara a explicar el perquè de la seva existència, el perquè de la quantia de les tarifes o per què determinats sectors o estaments han d’abonar-les. I, especialment, a detallar quin retorn hi ha per als artistes, més enllà de les subvencions que convoca anualment. No sembla la manera de procedir actual la més idònia si el que pretenen és educar els més joves en el respecte envers el treball de creació dels músics.