Sindicats a la privada

No deixa de ser paradoxal que l’únic moviment sindical a Andorra sigui dins de la funció pública quan és un sector amb unes condicions molt millors que a la privada. Entre la quantitat de sectors privats existeixen problemes estructurals laborals, però no hi ha cap organització que defensi els empleats. No cal ser hipòcrita i s’ha d’acceptar que el principal escull per a un sindicat del sector privat són els treballadors. Bona part dels empleats ni tenen ni volen tenir cap implicació d’aquest tipus. I una de les raons fonamentals és que bona part dels assalariats veuen Andorra com un lloc provisional. La rotació de personal és, sense exagerar, brutal, i va quedar demostrada a l’estudi de la CASS en què es reflectia que dels 125.000 treballadors immigrants arribats des del 1968 n’hi va haver 75.000 (un 60%) que hi van estar menys d’un any. A més, 47.000 (un 38%) van quedar-se al Principat d’un a cinc anys i només 3.500 (un 3%) van mantenir-s’hi més de cinc anys. Tampoc es pot obviar que el fet que la immensa majoria d’empleats de la privada siguin estrangers deriva, en general, en una escassa implicació dins dels afers socials i polítics nacionals. Aquesta situació, però, va canviant lentament perquè en els darrers anys, amb la funció pública saturada de personal, comença a veure’s un degoteig de joves nacionals que acaben treballant en feines de sectors com el comerç o l’hoteleria. L’atàvica por al sindicalisme per part dels empresaris i la sensació de precarietat d’algunes feines també frena el laboralisme. El discurs d’alguns polítics i dels sindicats respecte que és la legislació la que impedeix el desenvolupament sindical és reduccionista i poc veraç. Sense un sentiment de pertinença i d’implicació en l’àmbit social i laboral difícilment s’aconseguirà un sindicat. En el cas públic és molt senzill explicar com, amb les garanties absolutes en els seus llocs de treball, s’ha lluitat per mantenir els privilegis (o drets adquirits) i demanar-ne de nous. El pes electoral del funcionariat és clau a l’hora de fer les reivindicacions, un pes que és molt petit (percentualment) en el cas dels empleats de la privada. Per tot plegat un sindicat representatiu a la privada requereix un canvi de mentalitat de milers de treballadors.