Editorial
L'atenció a la gent gran
Un nou model assistencial advoca perquè l’estada en una residència no suposi per als padrins un trencament radical amb la seva vida anterior. El Cedre adoptarà aquest nou mètode de funcionament, centrat en les persones
Haver d’ingressar en un geriàtric és sovint una qüestió traumàtica. Els padrins han de deixar casa seva i, en conseqüència, bona part de la seva autonomia. Entrar en una nova rutina en què depenen d’uns nous horaris marcats per altres, en què s’han d’integrar en una col·lectivitat i en un entorn que sovint, i malgrat els esforços que s’han fet els últims temps per renovar-se, s’assimila més a un centre sanitari que no pas a una llar. Però s’està impulsant un nou paradigma a les residències per a la gent gran que el Govern i el SAAS també aplicaran a El Cedre. Un nou model assistencial que fuig de la concepció medicalitzada d’aquests serveis per assimilar-se més a una llar residencial en què es vetlla per l’atenció personalitzada dels usuaris. En definitiva, un intent que el trencament amb la vida anterior no sigui tan profund. Segons van explicar els ministres d’Afers Socials i Salut en una visita al centre residencial colomenc, es tracta d’un canvi que es veurà en les maneres de funcionar i treballar, però també comportarà algun canvi de tipus arquitectònic. La modificació complementarà la potenciació del servei d’atenció domiciliària. De fet, la premissa hauria de ser romandre a casa, si és que és el desig de la persona i és possible. L’atenció domiciliària o serveis com la teleassistència de la Creu Roja hi juguen un paper fonamental. El primer perquè atorga el suport necessari quant a les qüestions del dia a dia que els padrins ja no poden afrontar per ells mateixos per la seva situació de dependència, i el segon perquè garanteix una vigilància de 24 hores sobre les persones que viuen soles amb un sistema que garanteix una comunicació fàcil i immediata amb un tècnic de l’organització en cas d’urgència. Però no sempre és factible que la gent gran pugui continuar al domicili, i és un pas endavant que els centres residencials s’adonin de la importància d’avançar amb un model més individualitzat que, a més, ajudi a trencar una imatge que en si mateixa també ha provocat que molts usuaris hi ingressin a contracor. Uns centres que tinguin més en compte les necessitats, les rutines pròpies que tenia cada usuari quan vivia a casa seva. És, a la fi, un pas més per garantir les millors condicions de vida per a les persones grans, una tasca que ha de ser de primer ordre per a l’administració.