Més extracomunitaris

Govern no pot obviar l’anàlisi que porti a explicar per què l’arribada d’immigrants comunitaris ha caigut de forma important: a la nova quota ja hi haurà més extracomunitaris. Aquesta realitat és fruit de la situació socioeconòmica d’Andorra, que ha derivat en el fet que als ciutadans dels països veïns o de Portugal els està deixant de sortir a compte venir a treballar al país. El desenllaç arriba per la coincidència de tres factors: salaris baixos, cost de la vida i preu de l’habitatge. Els dos darrers podrien estar fusionats, però l’impacte dels lloguers és tan gran que mereix ser interpretat com a element independent. La triple combinació ha anat a pitjor els dar­rers anys, fins al punt que cada cop més s’ha anat perdent la capacitat d’atreure assalariats comunitaris. Els empresaris fa anys que estaven reclamant la flexibilització de les quotes perquè els és molt més senzill portar empleats extracomunitaris. En provenir de països amb un nivell adquisitiu força més baix que l’europeu, els surt a compte venir a treballar. L’executiu ha de tenir clar que haver arribat a aquest punt és un fracàs que lamentablement apunta cap a una major precarització de les rendes del treball. Si la solució a la pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora és renegar de la línia històrica de portar treballadors de la Unió Europea, significa que hi ha un conjunt de coses que no s’han fet bé. És cert que la concatenació de factors no ha ajudat, perquè el problema de l’increment exponencial dels preus dels lloguers està encarint el nivell de vida constantment sense que es vegi la llum al final del túnel. Lamentablement, l’obertura de la quota als ciutadans extracomunitaris no arriba com una decisió política estratègica, sinó a conseqüència de la constatació que no existeixen eines per solucionar el problema. A efectes pràctics és un pegat que farà contents els empresaris, però que mostra un camí molt perillós per als empleats de l’empresa privada. El nivell d’una part important dels sous dels assalariats de la privada és clarament insuficient per fer front al nivell de vida nacional. Els 1.000 euros de salari mínim, quan no hi ha estudis per menys de 500 euros de lloguer, són pura contradicció que aboquen tot un segment de la població a gairebé sobreviure.